divendres, 7 de març del 2008

Crim i error

Sempre he estat, estic i estaré contra la pena de mort. Per això deploro l’assassinat, fa tot just tres hores, d’Isaías Carrasco a Arrasate –així com fa pocs dies vaig deplorar l’assassinat de quatre dones, el mateix dia, a mans de les seves parelles o exparelles. Avui ETA ha perpetrat dues coses: un crim i un error. Un crim, perquè tota mort evitable és obscena, immoral, atroç. Un error, perquè devalua l’autoritat moral de molts ciutadans bascos que veuen trepitjats els seus drets democràtics elementals i se’n queixen amb raó.

La política que el PSOE practica a Euskalherria ja des d’abans de la treva és antidemocràtica, pinochetista, repugnant; la del PP, no cal dir que també: igual. Però la perversió de tirar vàter avall la democràcia i les restes de l’Estat de dret és superada per qui buida mig carregador en el clatell d’un ésser humà. Cap assassí no mereix la mort; cap regidor o exregidor del PSOE o del PP, tampoc.

Acabo de sentir a la ràdio les primeres declaracions de Mariano Rajoy després de l’atemptat: el líder popular ha aprofitat l’avinentesa per parlar de “la gran nación que es España”. Rajoy ha sucat pa en el cadàver encara calent d’Isaías Carrasco per alçar flames nacionalistes (flames que sedegen incendis), en un gest sòrdid, obscè, immund. Entenguem-nos. Tots som nacionalistes, vulguem o no, ens plagui o no: el senyor Rajoy, la Chacón, en Pepet i jo. Tothom. I és normal que tots, un moment o altre, obrim la boca per enaltir o defensar la nostra nació. Però aprofitar l’escalfor dels morts per fer-ho és de mal gust; i explotar la tebior d’un cadàver per apuntar al veí amb el llançaflames és, simplement, feixisme.

Fins ara anaven maldades. Ara hi aniran més. No sé com incidirà el crim d’avui en les eleccions de diumenge –no tinc dots d’harúspex. Només sé cert i segur que, si els poders descoberts i amagats de l’Estat espanyol ara actuaven contra Euskadi i contra Catalunya amb l’arrogància i la prepotència que ornen els tirans, demà hi actuaran amb falangisme descordat. Que Déu –si existeix– ens agafi confessats.