Genocidi cultural al Tibet

Aquests dies se’n parla molt, del genocidi cultural al Tibet, però se’n diuen poques coses. El Dalai-lama l’ha denunciat de nou, però no ha entrat en detalls. Sobretot, la premsa diària no és explícita. ¿Què passa? ¿Que potser la pressa per “informar” no deixa temps per documentar-se? ¿Que el tema no interessa més enllà del titular cridaner? ¿Potser fa por que a algú li pegui per –aaaaghh!– comparar? ¿Potser hi ha massa interessos al voltant de les Olimpíades de Pequín? És evident que els diners d’uns pocs demanen el silenci de molts.

Mentre espero respostes, us en diré quatre de coentes. A finals dels anys 80, les autoritats xineses van començar a considerar la devoció del poble tibetà cap al Dalai Lama i el budisme nacional com la causa principal del creixent nacionalisme tibetà, i per tant com una amenaça per al Partit Comunista (PCX) i la unitat de la Xina. El 1994, el Tercer Fòrum sobre la Labor (sic) en el Tibet es va comprometre a soscavar la influència del Dalai-lama i del budisme i de promoure la fidelitat al PCX, i es va dissenyar un programa de reforma (sic) cultural. A saber, la Revolució Cultural de Mao, reeditada contra la cultura tibetana. El Fòrum recomanava el següent:

“Hem d’ensenyar i guiar el budisme tibetà perquè es reformi a si mateix. Hem de reformar totes aquelles lleis i rituals religiosos perquè s’adaptin a les necessitats del desenvolupament i l’estabilitat del Tibet i a una societat socialista. D’entrada, hem d’acabar la construcció desmesurada de monestirs i convents i estroncar el reclutament de monjos i monges. […] Hem de destapar el veritable rostre polític que el Dalai amaga rere la màscara religiosa i impedir, a tota costa, que els monjos i les monges en els monestirs de la nostra regió es deixin influir per la camarilla (sic) del Dalai…”.

CONTRA LA “CAMARILLA” DEL LAMA

Aquestes recomanacions foren la base de les campanyes d'Educació Patriòtica, Civilització Espiritual i Colpejar fort que es van imposar en el Tibet el 1996. Es tractava, d’una banda, de minar la religió, la cultura i la llengua tibetanes, i, d’altra banda, d’eradicar la influència del Govern Tibetà a l’Exili. Les autoritats deien que els monjos i les monges s’havien convertit en “l’esca dels disturbis” i que els monestirs i convents eren “el focus i el brou de cultiu per a les activitats secessionistes de la camarilla (sic) del Dalai en el Tibet”.

Les autoritats xineses van incrementar el control governamental sobre totes les institucions religioses, establint uns “Comitès d’Administració Democràtica” (sic) i unes “Unitats de Treball per a l’Educació Patriòtica” a cada monestir i convent. Un dels objectius de la segona campanya sobredita era “identificar i eliminar la influència del Dalai en el camp espiritual”. Es prohibí la possessió i la divulgació de publicacions “secessionistes”, i es prohibiren els ensenyaments espirituals fora dels recintes monàstics. Hom no podia fer-se monjo o monja si no era “aprovat pel Govern”. Els monjos van ser obligats a bescantar el Dalai Lama i a jurar lleialtat al Partit Comunista; els que s’hi resistien eren arrestats o expulsats del convent -que a voltes era clausurat.

El Centre per als Drets Humans i la Democràcia (TCHRD), amb seu a Dharamsala, ha documentat 541 arrests (amb nou morts sota custòdia) entre 1996 i 1999, i 11.388 expulsions en el mateix període. Aquests anys van ser tancats alguns monestirs i convents “antipatriòtics” (com el de Sandrupling), i d’altres encara van ser enderrocats (com el de Shongchen). Mentre això passava, l’agència oficial xinesa, Xinhua, anunciava una “edat d’or” per a la religió tibetana i afirmava que hi havia més monestirs que deu anys enrere.

CONTRA L’ARQUITECTURA TIBETANA

Ni l’arquitectura s’ha salvat de la determinació xinesa d’esborrar la cultura tibetana del mapa. A finals de 1996, al nucli antic de Lhasa es derrocaren 350 dels 600 edificis històrics (entre ells el Palau de Tromsikhang, del segle XVII, sense que els clams de la UNESCO n’hagin evitat la demolició). ¿Us imagineu que el Govern espanyol enderroqués d’una tacada la Sagrada Família, l’església de Santa Maria del Mar i tot Gaudí? Doncs això.

CONTRA L’EDUCACIÓ

Pel que fa a l’educació, l’únic objectiu del Govern Xinès ha estat, fins als anys 80, assegurar la lleialtat dels tibetans cap al Partit Comunista Xinès. I entre 1980 i 1989, a pesar de les bones intencions enunciades pel Govern, es tancaren (per falta de finançament!) més del 62% de les escoles primàries de la República Autònoma del Tibet. El 1994 Pequín restablí l’educació obligatòria per avençar en el seu projecte colonial, obligant però els pobladors rurals a finançar la seva pròpia educació. Però com que la majoria dels tibetans viuen en àrees rurals i no podien afrontar les despeses escolars… no anaven a escola. Resultat: a la ciutat de Chamdo (situada en una de les regions més riques del Tibet) la taxa d’analfabetisme i semianalfabetisme és de 78,8% -dada que les autoritats neguen, és clar.

CONTRA LA LLENGUA TIBETANA

El 1987, el Congrés Popular de la Regió Autònoma del Tibet (RAT) aprovà una legislació que feia del tibetà l’únic idioma d’instrucció a les escoles primàries, estipulava que el xinès no havia d’introduir-s’hi fins a l’edat de nou anys, i prometia que el tibetà seria la llengua dels col·legis secundaris i la majoritària a la universitat abans del 1993. Bé, no? Doncs les coses no van anar així, sinó talment al contrari. Per què? Perquè les autoritats xineses volien i volen exterminar la llengua tibetana, i ho fan, i els és ben igual el que diguin les seves pròpies lleis. (¿Que us sona, això?)

A pesar de la retòrica del 1987, diu el catedràtic Dungkar Lobsay, “en realitat s’usa el xinès a tot arreu com a idioma de treball”, i adverteix que “sense persones educades en tots els sectors, capaces d’expressar-se en el seu propi idioma, els tibetans correm el risc d’ésser assimilats”. Un altre erudit tibetà, Dherong Tsering, publicà a principis dels 90 un informe on concloïa que, “dels 6.044 tibetans funcionaris i membres del Partit en els nou districtes que constitueixen la Prefectura Autònoma Tibetana de Kanze, només 991 sabien llegir i escriure el tibetà; també constatà que la majoria dels vint-i-cinc estudiants en una aula de Dhartsedo no era capaç de parlar el tibetà en absolut. I n’apuntava tres raons: 1) la política xovinista de Pequín, que accelera el procés de ‘sinització’; 2) la idea que l’idioma tibetà és inútil en la pràctica, i 3) el complex d’inferioritat que arronsa els tibetans. (Quines coses més insòlites, oi?)

La situació encara es va deteriorar més el 1997, quan el vicesecretari del Partit a la RAT, Tenzin, decidí convertir el xinès en idioma obligatori per als estudiants tibetans des de l’escola primària. La política xinesa de minar la llengua i cultura tibetanes es du a terme a totes les regions del Tibet (no només a la RAT), i ho fan a la descarada. En una reunió del Congrés Popular de la Xina, el març del 2000, el secretari del Partit Comunista per a la província de Sichuan (Tibet Oriental) proclamà que l’ensenyança del tibetà a les escoles era “malbaratar els recursos governamentals”. En menys d’una dècada la legislació de 1987 havia estat revocada.

El 1996, Khenpo Jigme descrivia molt bé la situació: “En realitat, l’idioma tibetà no té cap utilitat en el Tibet d’avui. Per exemple, si una carta tingués les senyes escrites en tibetà, no arribaria a la seva destinació ni tan sols al Tibet, i molt menys a fora. Si un es desplaça i no sap xinès, no entendrà l’horari dels autobusos ni llegirà el número del seient al seu bitllet. Fins i tot si hom ha de buscar un hospital o una botiga a la capital d’un comtat o en una ciutat, saber tibetà no serveix de res. Una persona que només parli el tibetà tindria dificultats fins i tot en comprar els articles més bàsics”. Jigme, a més, ens ennova que “en el Tibet són comptats els col·legis on es pot estudiar la llengua i la cultura tibetanes”, i ens parla de “casos preocupants, a les ciutats i a les capitals dels comtats, de persones que no poden parlar el tibetà bo i essent els seus pares tibetans; i assevera que “els funcionaris tibetans no parlen un tibetà pur; una cinquena part o dos terços dels mots que usen són xinesos: de manera que els tibetans del carrer no els poden entendre”.

Els testimonis de Lobsay, de Jigme i de molts altres -ja ho veieu- són la crònica d’una extinció planificada. I els paral·lelismes amb el català són inquietants –plasss! (calbot): ai, perdó, que he comparat sense voler!

CONTRA LA CULTURA “INCORRECTA”

Com feien els censors franquistes, el govern titella del Tibet també ha tingut cura d’eliminar tota forma de cultura considerada “incorrecta”. A finals de 1996 es va prohibir a la RAT una obra de teatre històrica i una guia turística. La peça dramàtica, Secrets del Palau de Potala, i la seva versió cinematogràfica, contenien escenes del Cinquè Dalai-lama rebut per l’emperador xinès Shunzi sense fer el kow-tow (la reverència tradicional). La guia sobre el palau de Potala també va ser prohibida perquè contenia un retrat de Sangye Gyatso, regent del Cinquè Dalai-lama i un gran estrateg polític de l’època.

Ho deixo aquí, que ja m’he allargat prou. Podeu trobar informació abundant i de qualitat sobre el Tibet al web http://www.tibetcat.com/ .