divendres, 18 d’abril del 2008

Cants d'amor i de guerra de l'Ahaggar

L’any 1999 jo vivia a Eivissa i la poesia no m’interessava gaire. Estava per altres coses –no sigueu malpensats. Per això em va passar per alt la publicació del poema-llibre Cants d’amor i de guerra de l’Ahaggar, anònim, en versió de Teresa d’Arenys. L’he llegit ara, nou anys després. I la bellesa dels Cants m’ha colpit.

L’Ahaggar és un vell massís volcànic del Sàhara, al sud d’Algèria, el país dels Kel-tamahaq (“gent que parla tamahaq”). La població més important és Tamanrasset, ciutat situada en una de les rutes tradicionals de comerç amb Timbuctú. Els Kel-tamahaq són un poble amazig que fins fa cinquanta anys conservava gran part de la seva cultura ancestral. El matriarcat i la monogàmia els distingien dels pobles islamitzats que els envoltaven.

Els Cants conten una història d’amor no correspost entre Mussa ag Amastan, amenokal (‘rei, cap’) de la seva gent entre 1905 i 1920, i la seva cosina Dassina ult Ihemma. Aquesta fa cas omís dels requeriments d’amor de Mussa, que parteix cap a l’exili i la guerra amb l’orgull ferit –però respectant tothora la decisió de la seva cosina– i a la fi, incapaç de suportar el desdeny de l’estimada, mor per amor.

El temps dels Cants és el dels anys posteriors a la batalla de Tit (1902), en la qual els invasors francesos infligiren una derrota definitiva als “homes del vel’ –com es feien dir també- i s’apoderaren de l’Ahaggar. Davant la impossibilitat d’expulsar l’invasor, Mussa hi pactà: els francesos tindrien el control polític i militar del país però respectarien les institucions de la terra, la figura de l’amenokar i les tradicions seculars. Encara avui, Mussa és recordat com un rei traïdor i cruel: traïdor per l’entesa amb els ocupadors, cruel perquè sufocà amb sang les revoltes del seu propi poble.

En realitat, Mussa ag Amastar (la primera persona que parla en els Cants) no va sucumbir de cap amor, sinó que va morir en circumstàncies misterioses, segurament assassinat. Com també van perir de mort violenta els seus mentors francesos, Larrepine i Foucauld, amb la desaparició dels quals s’acabà la política de respecte per la cultura autòctona, s’emprengué la islamització del país, es destruí l’economia local i s’expulsaren milers d’íncoles, que van ser substituïts per població àrab d’importació.

En poques dècades la cultura dels Kel-tamahaq va ser pràcticament anorreada. Una cultura que havia generat formes de civilització delicadíssimes, una poesia oral exquisida, i que atorgava a la dona una llibertat que encara avui moltes dones europees no tenen (plena llibertat sexual, dret al divorci…). Una cultura que en ple segle vint recorda el món cortès dels trobadors; uns versos on fins i tot sembla ressonar la veu d’Ausiàs March (“Dassina asseguda al bell mig de les dones, un datiler entre margallons”). Tot va ser destruït a dues mans: l’una francesa, l’altra islàmica.

Els Cants són una mostra deliciosa d’aquesta cultura superba que el colonialisme i l’estupidesa han reduït a pols del desert. Val a dir que la versió que n’ha fet Teresa d’Arenys, després de deu anys de treball ardu –calia aprendre la llengua, reparar la traducció, investigar-ne l’autoria–, és d’una qualitat extraordinària. La prosa poètica de Teresa d’Arenys ens transporta a l’arena volcànica de l’Ahaggar com ho faria un dolç mehari (un dromedari ensinistrat). Gràcies, Teresa.