dijous, 15 de maig del 2008

Aula de naufragis

Ahir, a mitja classe, un alumne va obeir una veu interior que el comminava a rebolcar-se per terra. El vaig fer fora. No li va semblar bé: em va mirar com els hutus miren els tutsis abans de degollar-los, em va fer repetir tres vegades el motiu de l’expulsió, m’ordenà que no alcés la veu i proclamà, traient pit, abans de sortir de l’aula: “Jo tinc més autoritat que tu”.

La sentència li va sortir de molt endins, perquè és l’expressió d’una convicció profunda, una convicció covada, nodrida i crescuda al llarg de molts anys de consentiment metabolitzat en prepotència. I és lògic: tothom, al seu voltant, li ha fet saber a aquest noi que està per damunt de tothom, que l’univers sencer està al servei del seu plaer i que ningú no té autoritat sobre ell. Com que la criatura és d’esquerres –diu– i els seus pares li han ensenyat que l’autoritat és reaccionària –ai senyor!–, el noiet es dedica a passejar la seva superioritat moral per tots els àmbits de la seva existència (entre els quals, per desgràcia, hi ha l’institut).

I ara m’haureu de perdonar l’excurs religiós. El progressisme banal en què ha crescut aquest vailet l’ha allunyat, de ben petit, de Déu –cosa que em sembla molt bé. Passa que, per a ell, l’ateisme no és pas un trampolí que impulsi el seu creixement intel·lectual i moral (com ho era per a la meva generació), sinó simple desinterès davant una entitat que no li procura diversió. Aquest noi (i molts com ell) no creu en Déu perquè Déu no es pot prostrar davant seu per llepar-li els peus.

Si Déu vol recuperar terreny perdut, ja sap què li toca. I si són les societats europees, les que volen recuperar el terreny perdut, els toca restaurar els principis educatius d’autoritat, respecte, esforç, exigència i rigor –valors que són brolladors de dignitat (i que són, per tant, d’esquerres).

4 comentaris:

cosme ha dit...

No ha de ser senzill treballar amb aquest ambient. Fa 25 anys ja fèiem bretolades semblants. Recordo una companya menuda posada de cap per avall en una paperera poc abans d'entrar el profe a l'aula. I en podria explicar alguna més. Avui, molts d'aquells agents són gent d'èxit social, professional i fins i tot moral.
Recordo que aquets fets els patien uns determinats professors, no pas tots.
Des de la meva ignorància i incapacitat d'avaluar l'abast real de les circunstàncies particulars et recomanaria sempre un esforç per no reaccionar de la manera més lógica. Una reacció imprevista del professor pot causar perplexitat en aquests milhomes. Potser no donarà resultat però sovint(en altres àmbits, a mi m'ha funcionat) guanyes temps per recomposar la teva posició mentre els alumnes es refan i avaluen la teva reacció no calculada.
És una qüestió de recuperar la iniciativa en els conflictes.
Pot semblar una tonteria, però crec que com a mínim ho hauries d'intentar per higiene mental.
Una altra possibilitat és minimitzar l'afectació pública del moment (intentar no mostrar massa indignació) i afrontar el cas després, en fred i en privat,amb la col·laboració d'un altre col·lega. Veuràs com el gallet arronsa el plumatge.

Joan Calsapeu ha dit...

Gràcies pels consells: són bons. Sí, és essencial controlar els nervis i aparençar sang freda. L'objectiu d'aquests al·lots és destruir el teu sistema nerviós, limfàtic i sanguini; si dónes mostres d'alteració, se senten guanyadors i s'estufen com paons. I hi tornen.

Anònim ha dit...

De què anirà l'entrada núm. 100?

:-))

Joan Calsapeu ha dit...

De Gabriele d'Annunzio traduït al català per Manuel Forcano.