"Crònica de l'ocupant", de Josep Porcar

Desajuntar amb una ganiveta les pàgines d’un llibre, casades per les vores, és com esquinçar l’himen d’una verge. Un ritual associat generalment a la poesia –no sé per què. És així com he ingressat a la poesia de Josep Porcar. Hi he entrat per la porta dita Crònica de l’ocupant (Edicions 3i4, València 1995). Que no té res a veure amb les Instruccions per a l’ocupació de Catalunya, d’Enric Gomà, ni amb les Cròniques colonials de Pedrolo. No. L’ocupant d’aquests versos és el poeta, “ocupant d’aquestes tristes sènies”, “ocupant d’aquesta espera”.

Porcar és un jove (1973) escriptor de Castelló de la Plana que té ja una trajectòria consolidada com a poeta, i un grapat de premis literaris a la butxaca. El seu primer recull de poemes, Vint-i-dues mans de pintura, és del 1994; el 1998 publicà La culpa, i recentment ha donat a conèixer Els estius i (en versió 2.0) Salms. A més, manté el bloc Fam de fum. Com sempre, servidor arribo tard a la poesia de Porcar –què hi farem: recuperaré el temps perdut.

Només quatre mots. Crònica de l’ocupant m’ha impressionat per la potència verbal i l’alt voltatge dels poemes. Els versos hi bateguen com les vísceres d’un atleta, i ens parlen de la necessitat i alhora de la dificultat d’encalçar l’alegria, de la desesperació davant el temps i la mort; i també de la desesperació de la vida que no es deixa viure, que s’esmuny i naufraga i es perd i cerca un agafador i s’aferra a un manat de versos, però ja es veu que no n’hi ha prou…Vaja, que he topat una veu poètica d’una força extraordinària, que d’ara endavant ja no em passarà per alt. Com de costum, un tastet:

Lament

“Mireu: sempre escampe
i m’escampe, dur, com la mort que ensuma la terra
i la fecunda, com una puta al llit, com un orgasme,
vastament, com el jonc que riu avall somriu
als peixos i a les pedres grosses.”