dilluns, 22 de setembre del 2008

Figues i raïm

De matí, una llesca de pa amb tomàquet amb figues i raïm. Les figues, d’una figuera de les cinc Sénies de Mataró; el raïm, moscatell blanc i negre –aquest, d’una vinya d’Arenys; aquell, de les parres del tros de la mare, a Llavaneres. Una escapció de Maresme en el plat. És l’esmorzar que els caps de setmana de setembre feien d’habitud els pares -els dies feiners només la mare, si era a casa. I els avis, i els rebesavis. El raïm el teníem a casa i les figueres eren ça i lla, a l’eixida d’un bosc, ufanoses a la vora d’un sembrat, acompanyades d’un flotó de garrofers o solitàries enmig d’una estesa de matolls; figaflors, verdaletes, rogetes, coll de dama, de gota de goma, d’ull de perdiu… crebassades al sol, deleroses de becs i de boques.

No me’n sé estar de recordar la cançó que a les illes resumeix les condicions d’una figa saborosa: Les figues, per esser bones, han de tenir tres senyals: crivellada, secallona, bequejada des pardals. I aquella altra dita, ser mig figa mig raïm, que designa un estat d’indecisió entre dues opcions (aplicada sovint a l’homosexualitat amagada però intuïda), i que ella sola ja ens parla de la importància de les baies setembrines en la cultura catalana.

I aquests dies tornem a menjar pa amb figues i raïm. Sembla que no hagi de poder ser. És com un miracle. Com si tot no s’hagués trabucat de manera irreversible. Com si els nostres mals encara tinguessin remei.