Deficients verbals

Pensem amb paraules. Ergo els deficients verbals no poden menjar gaires sopes. La possessió d’un repertori lèxic extens no garanteix un pensament assertiu, però n’és la condició necessària. Els nostres avis s’expressaven -o s’expressen- amb un amàs de paraules, girs i frases fetes que els permetien controlar sòlidament el seu món. Ningú no els mullava el nas de saliva. De vegades ballaven els goigs de Sant Prim, sí, però eren rics de paraules, la sabien llarga i tenien un remei per a cada soscaire.

En Jordi Roldós i en Josep Radó, al llibre Quan Llavaneres era un poble, conten un pas del meu avi que il·lustra això que he dit. Us el resumeixo. En Cabot era pagès i marmanyer, i tenia el costum de dir “manoi, manoi” pertot. Dos cops per setmana anava al Born, on sempre hi havia personatges que buscaven pagesots per poder-los fotre. Un dia el van abordar dos bergants i li oferiren de muntar un negoci, i per envescar-lo el van convidar a esmorzar. “Ai manoi, manoi... ¿i farem calers?”, demanava el meu avi. I ells que sí, que molts. El dia següent que baixà a Barcelona es va repetir l’escena, amb un esmorzar de forquilla i ganivet a compte dels belitres. I això durà ben bé quatre o cinc setmanes.

Fins que un dia arribà de nou en Cabot i els afaitapagesos, que es pensaven tenir-lo a punt de pastora mia, el convidaren a esmorzar, i quan va tenir la panxa plena el meu ancestre digué: “Ai, manoi, manoi. ¿En farem molts de calerons, eh?” “Sí -van fer ells-, però vostè ha de posar sis mil pessetes...”. I en Cabot els va enflocar: “Oh, haver començat per aquí!... ai, manoi, manoi... Això ho heu de parlar amb la dona, que és la que porta els números a casa.”