dissabte, 28 de març del 2009

Nit de poesia a Premià de Dalt




La d’ahir va ser una nit memorable. L’església de Sant Pere de Premià de Dalt va acollir les veus dels poetes Susanna Rafart, Carles Miralles i Miquel Desclot, i els silencis (i aplaudiments) del públic que omplia el temple. En Marcel Riera (que és l’ànima de P de Poesia) va encetar l’acte evocant Joseph Brodsky, el poeta nord-americà d’origen rus que fou Premi Nobel de Literatura el 1987 -una intervenció assaonada, brillant. Els músics, Mercadante i Battaglia, tocaren unes peces –esplèndid el bandoneón, que és molt més que un acordió- a l’inici i al final, i en els diguem-ne entreactes.

La Susanna Rafart no estava gaire xalesta -normalment ho fa millor-; la seva poesia probablement demana una posada en escena de fosca i entrellum, perquè els seus versos són talment cuques de llum i és en la foscor que adquireixen relleu. Carles Miralles va declamar un reguitzer de poemes que descol·locarien qui en veu el clixé de filòleg i catedràtic de grec; perquè els seus versos canten la vida viscuda d’un que podria ser qualsevol de nosaltres –això sí, amb la mesurada contenció de qui, donant-se als clàssics grecs, l’han acollit com un més de la família. A l’últim, Miquel Desclot -abans Miquel Muñoz- ens va encisar amb una triadella de poemes de sabor antic (medievals i petrarquians, una balada a la manera dels poetes francesos del s. XVI, i un romanç d’encuny germànic); per al meu gust –cosa que no és criteri ni val res–, va ser qui ho va fer millor.

En acabat vam anar a sopar i en Marcel Riera va tenir el detall d’asseure’ns al costat de Carles Miralles –gràcies, Marcel. Compartir una hora i mitja de taula i de conversa amb el senyor Miralles és un luxe. L’exvicerector –beatus ille!- de la Universitat de Barcelona parla amb ponderació, i dessota cada una de les seves paraules s’endevina una intel·ligència esmolada i una cultura vastíssima. Vam parlar de Bolonya, de la beneiteria insondable dels catalans, i de la llengua. Vet aquí la síntesi de tres consideracions que va fer Miralles: 1) El problema més gros del dit pla Bolonya és ara com ara l’excés d’intervenció del govern espanyol, que lamina l’autonomia de les universitats catalanes; 2) la confiança massiva dipositada en el senyor Zapatero diu molt poc a favor de la intel·ligència dels catalans; i 3) Gabriel Ferrater va escriure, el 1959, un poema en què donava per morta la llengua catalana –i avui, contra tot pronòstic, la llengua encara és viva. Aquest matí he buscat aquest poema, però no l’he trobat. ¿Algú me’n sap donar clarícies?

8 comentaris:

Ricard Garcia ha dit...

Ja vas veure que no va poder ser, per això aquests dies he llegit -com a premi de consolació- L'OMBRA DELS DIES ROJA de Carles Miralles. Quin gran llibre!

Anònim ha dit...

Potser es refereix a l'article que, l'any 1953, Ferrater va publicar a Ínsula amb el títol «Madame se meurt...»?

Joan Calsapeu ha dit...

Lacasaenobres: Justa la fusta! Deu ser que no vaig sentir bé l'any que deia en Miralles, i era el 53, no pas el 59. I no era doncs un poema, sinó un article. És això, perquè ahir en Miralles em va dir aquestes paraules-clau "Madame se meurt". ¿Saps on el puc trobar, l'article?

Ricard: M'apunto 'L'ombra dels dies roja' a la llista d'imprescindibles. En Jordi Llavina em diu que tampoc ens hem de perdre 'De tots els vents' (Angle editorial), el volum que aplega les traduccions (poètiques, entenc) de Miquel Desclot.

Anònim ha dit...

Em sembla que l'article està recollit en el llibre següent:

Gabriel Ferrater, 'Sobre literatura: assaigs, articles i altres textos 1951-1971', Barcelona, Edicions 62, 1979.

Joan Calsapeu ha dit...

Gràcies, Raül. T'he enllaçat i et segueixo.

Marcel ha dit...

http://www.filmod.unina.it/aisc/attive/Torresi.pdf

Joan Calsapeu ha dit...

Gràcies, Marcel. Efectivament, una nota a peu de pàgina d'aquest document ho acaba de precisar: 13. Gabriel Ferrater, "Madame se meurt", 95, pàg. 12-13, reproduït en 'Sobre literatura. Assaigs, articles i altres textos 1951-1971', cit. pàg. 81-87.

I, a més, no me'n sé estar de reproduir unes paraules de Ferrater que hi he trobat i que em criden molt l'atenció: "Yo no discuto el derecho de los catalanes a tener televisión y radio, pero no estoy seguro de que lo desee. [...] En vista de la operación sucia que hacen con el castellano esos locutores, no puedo esperar que hagan una operación mejor con el catalán. Casi prefiero que me dejen tranquilo al catalán, que no me lo toquen, que no se me meta esa gente puerca de la televisión y del cine doblado." (dins Federico Campbell, 'Infame turba', Barcelona, Lumen, 1971)

Ferrater era un visionari.

Joan Calsapeu ha dit...

Volia dir 'Ínsula', 95, clar.