diumenge, 27 de desembre del 2009

Arruix, arruixar

Abans del Plantem cara hi hagué el Parlem-ne, el volum que recull cent cinquanta articles que Joan Solà va publicar al Diari de Barcelona i a l’Avui entre 1990 i 1997. A l’entrada que fa quinze, Solà lamenta que el DIEC no hagi inclòs l’entrada arruixar, un verb que al seu poble, Bell-lloc d’Urgell, tothom feia servir per dir que ‘escampaven aigua amb una galleta, cadascú en el redol terrós de davant ca seva’. El comentari de Solà em crida l’atenció perquè, essent jo un nap-buf, el nostre carrer no estava asfaltat i de matí era costum arruixar-lo –un avés que assumien les dones, perquè antany s'estaven a casa.

Però em crida l’atenció, sobretot, que Solà no esmenti l’altre significat d’arruixar, que per a mi era encara més viu que l’anterior: ‘espantar els coloms o l’aviram amb crits i gestos bruscos’. “Mama, les tórtores han entrat a casa!”, cridava jo. “Arruixa-les!”, em responia ella, d’un tros lluny. I de les illes estant, ja de gran, he retrobat el bellíssim vocable en forma de nom (arruixada: ‘plujada, aigua de bombolla’, a Eivissa) i d’interjecció (arruix!: ‘dit per engegar o fer fugir algú’, a Mallorca).

A la fi de l’article, Solà ens informa que s’ha constituït en advocat defensor de la paraula i ha demanat als responsables del DIEC que la incorporin, tot cantant-ne les excel·lències i l’extensió territorial (l’ha detectat també a Castelló de la Plana). Però es veu que no li han fet cas, i se’n dol. Jo també me’n dolc, clar. I vet-me aquí que, posseït d’una justa indignació, disposat a continuar la croada del mestre, obro el DIEC i… oh sorpresa!, hi trobo (a l’edició del 2007), les entrades arruix i arruixar, aquest verb amb els significats que Solà i un servidor trobàvem a faltar. I, de propina, l’adjectiu arruixat, -ada ‘Que pren resolucions brusques, que obra impulsivament’.

I és que m’ha vingut una alegria que em ve de gust compartir amb vosaltres.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Desconeixia l'existència d'aquesta paraula. És molt important mantenir la riquesa i varietat de la nostra llengua viva.

DCA ha dit...

Dels arruixats, se'n diu també arrauxats.

rosa roig ha dit...

A Sueca, d'on sóc i on visc, les dones encara sabem arruixar, tot i que treballem fòra de casa. I, quen hem de fer fugir algú, el que fem és "auixar-los". I encara hi ha un joc de criatures que canta així: Auixala,
català,
qui la té,
ja no està.xuplar-nos-els!

Ja sabeu que les parauleaas estan vives!

rosa roig ha dit...

Estan tan vives que fan por. La cançó que us acabe de transcriure té unes paraules de més, que corregisc:

Auixala,
català,
qui la té,
ja no està.

Clidice ha dit...

recordo quan era petita que, al costat de l'àvia i amb una galleda minúscula, aprenia el difícil art d'arruixar el carrer, que requereix moviments rítmics i precisos, per tal de no aixecar pols i no fer fang. M'agrada que la paraula no es perdi en aquesta època d'asfalt calent i pudent :)

Joan Calsapeu ha dit...

Amics, gràcies a tots per les vostres aportacions: sense vosaltres, aquest blog aniria coix. La informació de la Rosa m'acaba de confirmar que el verb de marres és viu a tot el domini lingüístic, més avall de Sueca i tot, perquè he consultat "Valencià en perill d'extinció", d'Eusebi S. Reig, on llegeixo que "A Elx s'usa la variant 'aoixar'. Reig opta per la grafia "aüixar", per bé que cita set diccionaris que opten per "ahuixar".