Quan ho vaig saber,
l’ànima em va caure als peus
i va rodolar sense rumb.
M’està bé: això em passa
per dur-la en sopols, en equilibri
precari, amb el perill cert de caure
i prendre mal.
No anem bé:
l’ànima ha d’anar ran de terra,
com el carro d’anar a comprar
quan l’arrosseguem;
i si mai trabuca, un dia
que abandonem la vorera,
els danys seran escassos,
direm “no caurà més avall”,
ens ajupirem per recollir-la,
l’espolsarem si s’ha embrutat
i farem a pleret la nostra via.
[NI ESTELS NI LLUNA...]
Fa 11 hores