'País de neu', de Yasunari Kawabata

Aquest octubre ha arribat a les llibreries la versió catalana de País de neu, de Yasunari Kawabata (Osaka, 1899 - Zushi, 1972), en traducció d’Albert Nolla i a càrrec de Viena. És el segon Kawabata que publica l’editorial barcelonina, després de La casa de les belles adormides (2007). Cosa que s’agraeix, perquè si comptem els Nobel de literatura que encara no tenim traduïts en català (començant per la darrera, Herta Müller), no ens bastaran els dits d'una mà.

País de neu és una novel·la breu de gran delicadesa i de lirisme cristal·lí (Kawabata en estat pur), intensa i suggerent com un haikú. Shimamura, un empresari de mitjana edat de Tòquio, fa tres estades en un balneari de la costa oest del Japó (un racó de món on, per efecte dels vents que baixen de Sibèria, neva moltíssim). Allí coneix la jove Komako, que primer és una aprenent de geisha, després ja s’ha iniciat en l’ofici, i quan Shimamura fa la tercera estada ja és tota una professional. País de neu és la història d’amor (un amor frustrant, no consumat) entre ells dos.

Shimamura deixa la seva esposa a Tòquio i escapa del tragí de la capital, com fan tants empresaris nipons. Al País de Neu hi troba la bellesa d’un paisatge que imposa la seva “voluntat” sobre els pobladors, i un estil de vida fluent i sobri, una saviesa d’esclops. Però ell no aprèn res: es capté com un turista, ofega els sentiments, es manté tothora fred i hermètic, i al seu voltant sembla que el fred sigui encara més fred. Komako, que inicia la relació amb ell amb il·lusió i amb un gran desplegament de vitalitat, ha de resignar-se a una amistat de suro i llautó, a una relació eixorca. A més, la distància entre ells és de cada pic més gran: ella evoluciona i creix; ell és com una bassa d’aigües estagnants, buida fins de renocs.

Kawabata parla, a País de neu, de la bellesa, de la grandesa que hi ha –que hi havia?– en l’estil simple de la ruralia japonesa, de la gran capacitat que les dones tenen d'estimar… i alhora de la incapacitat creixent de beure aquest cordial, de pair-lo i anostrar-lo. De la dificultat, en definitiva, de trobar l’harmonia entre l’home, la naturalesa i el buit, que és el que Kawabata perseguia amb les seves novel·les.

El Museu de la Vida Rural

L’aportació que l’Espluga de Francolí (la Conca de Barberà) ha fet i fa a la cultura universal va més enllà de les galetes Rifacli (un curiós acrònim que conté les síl·labes inicials del nom i cognoms del seu creador, l’espluguí Ricard Farrer i Climent). A l’Espluga també hi ha les muntanyes, les rouredes, les planes sedegues, la història petita de Catalunya empeltada a les cases, als sembrats, als boscos i als camins. I des de la darreria dels vuitanta hi ha el Museu de la Vida Rural (MVR), que Lluís Carulla, empresari i valedor de la cultura catalana, va instal·lar a la casa pairal de la família. Un museu que ara la Fundació Carulla acaba d’ampliar (n’ha duplicat l’espai) a càrrec de l’arquitecte Dani Freixes, que ha fet una feina amb gust exquisit i vocació de modernitat.

Hi hem estat aquest diumenge, convidats -gràcies!- per l’escriptor i crític literari Jordi Llavina, que no és la primera vegada que ens fa de cicerone per les terres de la Catalunya Nova. Què us diré? El Museu és formidable. Res a veure amb les galeries locals volenteroses i benintencionades que exposen forques i arreus agrícoles –i tanta sort que hi són. L’MVR és una instal·lació moderna que presenta, amb tècniques del segle XXI (desenes de vídeos, animacions, aparadors que s’enfosquen per donar pas a una foto antiga, etc.), un recorregut per les feines, els estris, les màquines i les formes de la vida rural de fa un i dos segles (d'aquell temps en què de la palla en feien fems, i dels fems en feien palla).

Avui, la immensa majoria dels catalans tenim una idea molt vaga de com s’apanyaven els nostres avis a pagès. I els esforços que adesiara algú ha fet per desentenebrir-nos no han donat gaire fruit. Doncs bé, la visita al museu de l’Espluga fa llum, d’una plomada, sobre anys i panys d’ombres acumulades en el nostre cervellet pobrissó i urbà. Amb una sola ronda s’entén tot: tot que vol dir tot. A saber, com el conreu del blat, la vinya i l'olivera enformaven la vida privada i col·lectiva. Com la sembra, la sega, la verema, la caça, els bolets i l'aplegada de les olives estructuraven la quotidianitat. Com el blat es feia pa; l’oliva, oli; el raïm, vi; el porc, bull i llonganisses; la fusta, esclops; el cànem, cadires; la llana, vestits; els arbres, llenya. Quines tecnologies es desenvolupaven per fer passadora la feina, quines formes de vida generava aquest tragí, quins oficis creixien al voltant, quins valors convertien tot això en una forma elevada de civilitat, i quina projecció de futur té tot plegat.

De tot això que he esmentat, el més important són els valors. Perquè aquells valors són vigents i cal –urgeix– revifar-los. Recordem-los, doncs: (1) La matèria no és infinita: és LIMITADA i s’ha de TRANSFORMAR. (2) El temps es pot administrar però no es pot inventar: la natura té el seu propi temps i per estar-hi en pau cal ESTALVI i PACIÈNCIA. (3) L’ESFORÇ és indispensable per assegurar un domini responsable sobre el món.

El Museu de la Vida Rural, ja ho veieu, no parla només del nostre passat rural, sinó també del nostre present urbà. No us el perdéssiu pas.

...i a Llavaneres també

Dijous vam constituir la plataforma ciutadana que organitzarà a Llavaneres la consulta sobre la independència de Catalunya. O sia, vam nomenar les persones que representaran legalment l’entitat, vam resoldre de convidar les entitats del poble a participar-hi, vam acordar de fer la consulta en la segona tongada (al mes de febrer), i vam començar a dissenyar un pla de treball. A més de moltes persones que hi érem a títol personal, hi havia regidors i membres de CDC, ERC i SOS Llavaneres. Una idea claríssima: la consulta de Llavaneres sorgeix de la societat civil, que en du les brides i n'assumeix el protagonisme (les formacions polítiques acompanyen, donen suport humà i material, des d’un segon rengle).

A ningú se li escapa que Llavaneres és un lloc especial: un lloc que durant molts anys ha estat emblemàtic per al PP, un lloc molt conservador, prou descohesionat, una mica al marge de les correnties de llibertat i de progrés que fan part del fons del país i singularitzen Catalunya. A ningú se li escapa, doncs, que la consulta de Llavaneres, si té èxit, tindrà valor referencial: indicarà que la llibertat nacional dels catalans està servida, que només hem d’allargar la mà i prendre-la.

Perquè les coses siguin així, i envist l’experiència prèvia d’Arenys de Munt (en la qual vaig tenir l’honor de participar), demano als meus convilatans la màxima participació: el seu vot mai no ha sigut, ni serà, tan important. I als llavanerencs que s’impliquin en l’organització de la consulta, els demano que actuïn d’acord amb aquests tres principis:

UNITAT: A totes les nacions del món hi ha dues esferes polítiques: la de la confrontació partidista i la dels consensos de país. Totes dues són imprescindibles -si en manqués una, la democràcia no seria possible. La llibertat nacional, el dret a decidir de la gent, fan part de la segona esfera, en la qual les entitats, els partits, la gent, hem de fer una pinya espessa.

GENEROSITAT: L’afany de protagonisme és una pulsió natural en tothom que té projecció pública (en els polítics, per exemple). No ho hem de censurar pas. Però ara, avui, aquí, cal renunciar-hi. Temporalment. Cal arraconar els personalismes i els rèdits de partit i donar el protagonisme als altres (sobretot, a la gent). El país ho demana i ho necessita.

CONFIANÇA: La consulta d’Arenys de Munt va ser un èxit perquè totes les parts implicades es van fer confiança (les entitats, els càrrecs electes, els partits, els voluntaris i els votants). Vet aquí la clau: esborrar les suspicàcies, plegar el retrovisor i confiar en els altres. Això tot sol multiplica per mil la nostra força, i ens fa mereixedors de l’Estat català que volem.

Que hem acabat la son, Mariona?

En llengua, tot és més versàtil que no sembla. I els verbs són la part de la llengua (catalana) més versàtil de totes. Parlo d’ambivalències i de giragonses semàntiques, clar. Això ve a tomb perquè estic llegint la major part dels articles de Plantem cara, de Joan Solà, i ensopego amb la reflexió sobre les construccions verbals amb valor impersonal (p. 235), que van més enllà de la tercera persona plural (Han reconstruït el Pont del Diable). En realitat, totes les persones gramaticals són usades amb valor impersonal: la primera del singular (No puc demanar que em respectin si no respecto els altres); la primera del plural (Quan reclamem la igualtat entre les races i els sexes, sovint pensem només en nosaltres mateixos); la segona del singular (Si reclames, perquè reclames...); la segona del plural (Si reclameu, perquè reclameu...); i la tercera del singular, que s’usa només amb el verb dir (Diu que tot anirà tan i tan bé).

Tot això és cert. Però és que, a més, hi ha verbs que els diem amb una persona gramatical però en realitat n’estem dient una altra. És el cas dels verbs en primera persona plural que tenen el valor de segona persona singular. Exemples: el títol d’aquest apunt; i també frases com ara Què fem?, Com anem?, Com ens trobem avui?, Que ens hem llevat de mala lluna? Em demano si aquest fenomen es dóna en altres llengües, i una primera recerca dóna resultat positiu: aquest ús també existeix en alemany, si bé hi és més restringit.

Me n’informa el meu amic Alex Weber, català d’origen alemany (que fa un parell d’anys va engegar la feina al Commerzbank de Barcelona i es va posar a fer de traductor). M’escriu l’Alex: «A la frase “Wie geht's uns denn heute?” (‘Com estem avui?’) hi ha la P4 amb valor de P2. Però s’ha de tenir en compte el següent:

1) Es fa servir entre amics o persones que es tenen confiança per fer preguntes iròniques ("No estem gaire motivats avui, eh?")

2) Tradicionalment era una forma que feia servir un determinat tipus de gent quan parlava amb persones que tenien una certa dependència d'ells o que eren d'un rang inferior. Aquest ús ha pràcticament desaparegut i només ha sobreviscut entre (alguns) metges i infermeres quan parlen amb els seus pacients (sobretot si aquests últims són persones grans). Per això se'n diu el "Krankenschwester-Wir", que vol dir literalment "el nosaltres de la infermera". O sigui: estic pensant en una infermera en una residència per a gent gran que parla amb un senyor d'edat avançada: "Com hem dormit avui, Senyor Müller? Encara ens fa mal la panxa?", etc. Avui dia, sona bastant ridícul en alemany, si no s'utilitza de forma irònica entre amics.»

Ho trasllado tal com m’ho ha dit l'Alex perquè, ultra trobar-ho molt interessant, la seva prosa és exemplar. Weber té un domini del català que supera el de la majoria d’íncoles que han acreditat el nivell D de la Junta Permanent. I espero veure’l, un dia d’aquests, fent traducció literària del o al català. Gràcies, Alex.

Curs de llengua i cultura iberes

Com que tinc poca feina, m’he apuntat a un curs de llengua i cultura iberes. Me n’he assabentat gràcies a Migjorn, la no-sé-si-dir-ne revista que Eugeni S. Reig fa arribar per correu electrònic a qui s'hi apunta. El curs l’organitza l'Institut d’Estudis Ibers i consta de deu tallers (un dissabte al mes), que es faran a la Biblioteca Central de Terrassa de l’octubre al juliol -comencem dissabte. La cosa serà de quarts d’onze a quarts de dues, es podrà fer de cos present o per internet... i és gratuïta!

El menú és el que segueix. 24 d’octubre: aspectes mèdics (paleopatologies, teràpies i trepanacions); 21 de novembre: les eines (el fus, el teler, l’espasa), el vi i la cervesa; 19 de desembre: història, psicofilosofia i antropologia iberes; 23 de gener: laboratori de ceràmica, teoria de les nacions, els frigis i el món iberovisigot [?]; 20 de febrer: lingüística ibera, el substrat iber en el català, les relacions entre el basc i el paleosard; 20 de març: numismàtica i analítica, arqueologia i excavació, influències iberes sobre la població romana; 24 d’abril: el desxiframent de l’iber i la toponímia; 15 de maig: la música en el món antic; 5 de juny: jornada ibera a Terrassa i noves propostes sobre els ibers; 4 de juliol: iber pluridisciplinar, exposició i audiovisual simultanis, tallers sobre forja i ceràmica. Uf.

¿Què us sembla? Jo ho trobo fascinant i no m’ho vull perdre. Entre un taller i el següent podeu, si voleu, fer deures o ampliar coneixements en contacte (via mail) amb els responsables dels tallers. Per dur bé el curs hi ha un llibre base: Cultura i llengua ibèrica, de Frederic Santaeulària (ed. Emboscall), que es complementa amb aquest altre volum del mateix autor, Etnos i sexualitat dels ibers.

I és que... va, confessem-ho. La majoria de nosaltres (descendents sanguinis dels ibers) estem a la inòpia pel que fa a la cultura d’aquells rebesavis nostres. ¿I trobeu que ens ho podem permetre? Vull dir, ¿poden un filòleg, historiador, antropòleg, filòsof, psicòleg o sociòleg catalans fer ben feta la seva feina si no saben un borrall de la cultura que ha empeltat poderosament la nostra matriu i que explica en bona part per què som com som?

Plantem cara

Llegeixo Plantem cara (La Magrana, 2009), el recull d’articles que Joan Solà va publicar al suplement «Cultura» de l’Avui entre els anys 1998 i 2008; un volum que dóna continuïtat a l’aplec anterior, Parlem-ne (Proa, 1999), que recollia articles publicats al Diari de Barcelona i també a l’Avui des del 1990 fins al 1997. Molts d’aquells papers m’havien passat per alt, perquè no fa tant que estem subscrits a l’Avui.

Vint anys enrere vaig ser alumne del professor Solà: al tercer curs de filologia ell impartia l’assignatura de Sintaxi catalana; les seves van ser les classes més sàvies, profitoses i excitants de tota la carrera. Gràcies, Joan. Ara, amb la lectura de Plantem cara revisc en part les emocions d’aquell any: l’exaltació de sentir com s’eixamplen els horitzons cognitius; el plaer de dubtar, de qüestionar, de discutir, de nedar sense por en la immensitat de la llengua. Però al costat d’això també hi ha la vergonya i la indignació, el dolor d’assistir a la destrucció de la llengua catalana. Una realitat que, descrita amb les eines de la lingüística i amb les paraules del doctor Solà, és encara més clara, i doncs més feridora.

Perquè la llengua catalana és avui un delta on es podreix cada dia la dignitat del poble que la parla. Per baixa qualitat, per mala salut i per no ús. El català és una llengua que ja no va fent, sinó que es desfà: la desfan des del govern i des de l’oposició, des de fora i des de dins, des de dalt i des de baix. La llengua no aguanta una pressió tan brutal i ja no es minoritza: s’amaga, implosiona, passa per ull, es buida d’idiomatismes, calca l’espanyol, es deixa morir com un ca xacrós i hom espera que passi la camiona de la brossa. Cosa que ocorre no només a les grans ciutats: a les petites també, i a les comarques i als pobles que fins fa poc eren considerats com a reductes o bastions. La degradació de la llengua és urbana, periurbana i extraurbana, de manera que els límits de la llengua són els límits de la pena que fa sentir-la (quan se sent). I això, arreu: dels centres a les perifèries, com l’oli quan s’escampa. Començant pel Cap i casal. Barcelona és la fossa sèptica de la llengua catalana. Perpinyà, València i Alacant són una altra mena de fosses, amb el cadàver a dins que ni put, de sec que està, sepultat sota tones de llengua francesa i espanyola. I Palma és l’habitació dels mals endreços de la llengua –si bé el català que s’hi parla no està, ni prop fer-hi, tan envilit com el de la ciutat de Bernat Metge.

Llegint Solà un es fa una idea cabal de la magnitud de la tragèdia. I la tragèdia és que la llengua no està només atupada, estamordida, abaltida, baldada, desformada i afectada d'osteoporosi: està sobretot –i això és el més greu– corsecada. El català ha perdut l’ànima, el geni que la inspirava s’ha mort. Ànima i geni són maneres de dir ‘bona intuïció compartida’ o ‘adhesió inconscient a allò que és idiosincràtic’. Ço és, l’alè vital de la llengua, perdut el qual hom es veu empès a ignorar o bandejar totes les formes genuïnes, i aleshores tot el que la llengua genera (si genera res) és bord i espuri, còpies niales de l’espanyol o del francès. Pitança per als cucs. Carn de vas. El català que es malparla i es deixa de parlar.

Servidor fa molts anys que planto cara. Això m’ha servit i em serveix per servar la dignitat en tant que ésser humà. Però un grapat de militants no salven cap llengua –un estat, potser sí.

Laia Noguera, premi Miquel de Palol de Poesia 2009

Va ser la setmana passada. Laia Noguera i Clofent recollia, a Girona, el Miquel de Palol de Poesia, un dels premis que la Fundació Prudenci Bertrana atorga de fa ja trenta-dos anys. Just fa quatre dies que la Laia va recitar en el meu poble, i la gent va xalar. I ara he tingut el privilegi de llegir el treball premiat, Triomf, seixanta poemes repartits en dos ramats: 27 a “Triomf” i 33 a “Estralls”. Poemes, tots, que tenen parents musicals. No puc judicar la vàlua del primer falcat: només puc dir que els poemes han passat volant per damunt meu i cap projectil no m’ha ferit. En canvi, puc dir que la segona rabera sí que m’ha commòs: m’ha agradat.

Potser convé advertir que el recull de la Laia no té res a veure amb els Triomfs de Petrarca –ella admet que no els tenia presents. Si en Petrarca hi ha un encadenament de triomfs successius i eliminatoris (del Pudor sobre l’Amor, de la Mort sobre el Pudor, de la Fama sobre la Mort, del Temps sobre la Fama i finalment de l’Eternitat sobre tots els anteriors), en Noguera hi ha un únic triomf, el de la vida en la seva complexitat i plenitud, de la qual la mort és un ingredient més. A tot estirar, un dels pocs paral·lelismes que podem trobar entre ambdues obres potser està en aquest vers que la Descarnada diu a Laura: “A vosaltres que tant estimeu la vida, ara m’adreço”. Però deixem Petrarca tranquil.

Hi ha poetes que escriuen versos perquè tinguin sobretot lectors, i n’hi ha que els escriuen perquè tinguin sobretot oients (Riba, Bartra, Brodsky, són del primer grup; Wordsworth, Yeats, Toni Ibàñez, pertanyen al segon). Laia Noguera s’inscriu clarament en aquest segon grup. La jove poeta tria les paraules pensant en la música que transporten i en el seu potencial dramàtic. Aquesta preocupació per la musicalitat i per la “teatralitat” convida a dir els versos damunt d’un empotissat, cosa que dóna joc... però tal opció entranya un perill: que la cadència veli les idees. I crec, modestament –no t’enfadis, Laia–, que aquest perill s’ha fet present en el primer bloc.

Però no pas en el segon. A “Estralls” hi ha una veu reflexiva que es reconcilia amb la vida i la celebra, a pesar que “Tota l’estona és el final. Una certesa”. Les esquerdes de viure (el dolor, el buit, l’absurd) hi són, però la Laia les conjura amb unes poques paraules: “Hi ha les esquerdes a les parets. / És per això que t’agafo la mà”. L'amor, doncs, és una de les claus. L'altra clau és l'acceptació (que cal no confondre amb el conservadurisme): es tracta de permetre que passi allò que ha de passar, deixar que llisqui i sentir la carícia dels refrecs, obrir els porus a la sensualitat del món: “Som pedres. Ens deixem caure”. Hi ha algun vers final que fluixeja (“Viure és una capsa buida”), però els versos reeixits són majoria, com aquest: “No crec en l’absurd”, que condensa el rebuig de tota una manera existencialista, amargosa, d’estar en el món. És el bo i millor que he llegit de la Laia. Ho deixo aquí i us mostro un dels poemes del recull (d'"Estralls"), que aviat publicarà Columna:

IX

El mite minúscul amb què intentes ancorar-te.
El que pesa és preguntar, alçar la pedra per parlar amb la pedra i, a la fi,
el xiscle que esberla.
Així vas arribar al portal on t’esperava.
Era de nit i el mite era verge.

(Laia Noguera, Triomf, inèdit.)

La bellesa i la tardor

Als boscos catalans, els colors de la tardor penetren ulls endins per dir-nos la bellesa. És una simfonia de brasils i de conyac, de bronzes i canyella, callols i caqui, coures i acarbassat, falbs i sofre, teules i rovell; una estora de forest verdala, pigallosa i pigmentada, terrosa i àcida, que s'estén a la falda de les muntanyes. A la tardor, els boscos del país sonen com Bach, tal vegada com un falcat de violoncels que rondinen i fan una harmonia desconcertant de colors torrats, melats i oliosos, de fulles que es desprenen i crepiten en caure a terra. Hi ha un esclat de gràcia que endomassa l’ànima i se n’apodera, una marea vegetal que ens inunda de llum, una embriaguesa iridescent. Una poderosa sensació de bellesa.

La bellesa: quin misteri! No sé de ningú que l’hagi poguda encabir dins els envans d’una definició, no hi ha semàntica més escàpola que la de la bellor. Per als grecs antics la bellesa era cosa de simetria i proporció; però els boscos que ara admiro no són ni simètrics ni proporcionats. La Montserrat Roig deia que la bellesa és una relació, i dient això repetia Spinoza: “Les coses, considerades en si mateixes o en relació amb Déu, no són ni belles ni lletges”. I Comte-Sponville concorda amb tots dos: “No hi ha bellesa objectiva o absoluta; només el plaer de percebre i l’alegria d’admirar”. La frase del francès és bona perquè pressuposa que la bellesa no és només un afer sensual, sinó també cognitiu: hi ha idees belles (les quals, en rebre-les, ens proporcionen un plaer estètic similar al de la contemplació d’un quadre bonic, o al de l’audició d’una sonata reeixida).

Una cosa sé certa i segura: la bellesa és una passió. Costa, però, concretar més. Els filòsofs no m’ajuden gaire i no tinc més remei que operar amb intuïcions. I la intuïció que ara mateix batega amb més força em diu que la bellesa és la religió del cos i de la part més terrala de la ment. Allò bell (sia material o immaterial, concret o abstracte) és la cosa que el cos adora sense que el jo conscient pugui evitar-ho. El cos s’alimenta de bellesa perquè la necessita per passar la vida; amb ella rescabala, compensa, troba consol, es reequilibra: es resquita del dolor de viure.

El mite de la justícia

Tothom qui té ulls a la cara, orelles als costats i un cervell actiu sap que el sintagma “justícia espanyola” és un oxímoron. Però és massa fàcil desacreditar la justícia espanyola –entre altres raons, perquè es desacredita ella sola. L’operació no té cap mèrit. A més a més, la dita conclusió, essent certa, pot no ser justa. Perquè, vejam: ¿que existeixen, posem per cas, la justícia tailandesa, la txadiana, o la nord-americana? Convindreu amb mi que l’etiqueta nacional deu ser certa, però la justícia... ho és? ¿Algú em sap dir què cosa és la justícia? Estat de dret no és pas sinònim de justícia, sinó que li és un sine qua non. Ja tindríem molt de guanyat si aquest requisit hi fos! Hi ha països en què l’Estat de dret té una aparença que aquí no té ni que s’hi posi en Miquel Barceló amb totes les brotxes regalimant. Vaja, que Espanya, essent un lloc on la justícia és una broma de mal gust, i on l’Estat de dret està més tort que una u, no és cap excepció en el món i la bolla. Quan vol semblar-ho, la justícia és mentida, i quan no vol semblar-ho, és veritat que no ho sembla, ni ho és.

En aquest bugat hi ha un embull de ca l’ample. Vós que llegiu aquestes retxes, ¿us sentiu tractat amb justícia? ¿Oi que ara sí i adés no? ¿I això què vol dir, que la justícia és un intermitent? Clar que no. Us sentiu tractat amb justícia quan us afavoreixen, i amb injustícia quan és el cas contrari. Però això no té res a veure amb la justícia, sinó amb els interessos. Quan algú decideix alguna cosa i la decisió sembla justa a algú, aital decisió no està pas inspirada per cap idea de justícia, sinó que és el resultat d’una correlació de forces per la qual, qui té una posició dominant, fa una concessió als altres per tal de mantenir-s’hi; i aquests altres tenen la sensació que s’ha fet una mica de justícia. Punt.

La justícia és una idea platònica que no projecta cap ombra sobre la terra. És un mite –necessari, sí. I, en tant que mite, és operatiu en la mesura que un (una societat) se’l creu. Talment un acte de fe. Quan aquesta credibilitat naufraga, quan la força de suggestió és nul·la, quan la fe es fon, vol dir que la crisi és profundíssima: que hi ha una crisi d’Estat, de valors, de model de societat, de civilització i de convivència. Vejats Espanya.

'Un poema no escrit X', de W. H. Auden

En la peça que segueix, Auden posa un cas d’esdevinença improbable, però que és bo d’entendre: un hom pot falsificar amb èxit la firma d’algú altre, però li costarà molt més deturpar la pròpia rúbrica de manera que sembli falsa. Vaja, que és més fàcil falsificar que fer veure que t’han falsificat. Crec que darrere d’aquest adverament treu el nas una reflexió sobre el quefer poètic, una reflexió que podria anar així: “L’escriptura ens traeix –ens posa en evidència– sempre, i per tant és debades que ens esforcem a semblar allò que no som. La més gran inexactitud proferida per nosaltres no deixa de parlar de nosaltres. Ergo, comunicarem millor –i els lectors ens agrairan l’honestedat– si mirem de dir la veritat des de la veritat.” (I si l’encerto l’endevino!)

“Puc imaginar un falsificador prou viu per imitar la firma d’altri d’una faisó tan exacta que un grafòleg expert acredités davant un tribunal que era genuïna, però no puc imaginar un falsificador prou viu que pogués imitar la seva pròpia firma de faisó tan inexacta que un grafòleg expert assegurés que era una falsificació. (¿O passa només que no sóc capaç d’imaginar les circumstàncies en què algú voldria fer això?)”
(Traducció: jo mateix)

An Unwritten Poem X

I can imagine a forger clever enough to imitate another’s signature so exactly that a handwriting expert would swear in court that it was genuine, but I cannot imagine a forger so clever that he could imitate his own signature inexactly enough to make a handwriting expert swear that it was a forgery. (Or is it only that I cannot imagine the circumstances in which anyone could want to do such a thing?)

La tripla reducció

Sóc el resultat d’una tripla reducció: en primer lloc, la reducció que el món experimenta dins meu; en segon lloc, la reducció que els altres fan de jo; en tercer lloc, la reducció que jo faig de mi. Simplificant el món, minvo, car sóc món; seguidament, els altres m’embudellen, i per postres jo m’hi avinc. La màxima responsabilitat de l’empoquiment recau, doncs, sobre les meves espatlles. És tan fàcil assumir un rol i deixar que et dugui a collibè!

Fóra bonic retornar a les persones la riquesa d’esperit que els pertoca, si és que la reclamen. Vet aquí un propòsit noble: escapar dels cercles reductors, esdevenir centrífugs, desplegar-nos com les espires d’un petard que després d’enlairar-se esclata i fugaçment il·lumina la nit, i reposadament davalla en forma d’espurnes satisfetes i cansades.

Però donar joc a la nostra complexitat interna és difícil. Perquè ens fa pànic descobrir que no som genuïns, mirar cap endins i trobar-hi poca cosa. Perquè ens aborrona veure’ns plens de gent que no són jo. Perquè les contradiccions empalleguen i els clixés són confortables. Perquè és impertinent amoïnar els altres, que no toleren bé els esperits escàpols.

Això, potser només ho saben fer els poetes. Alguns poetes.

Núria

L’últim cop que vaig pujar a Núria vaig dormir en un iglú, sobre un matalàs de neu premuda. Érem joves i animosos. Ara ja no sóc jove i malavejo per no desanimar-me. Dijous hi vam tornar, però aquesta volta estàvem còmodament instal·lats en una habitació de l’Hotel Vall de Núria. On no hi falta de res. La quantitat de serveis que s’arraïmen al voltant del santuari és impressionant –excessiva, pel meu gust.

De tota manera, el seny i el bon gust prevalen. L’entorn està preservat, les instal·lacions per als esquiadors són modestes, els cotxes no hi fan cap ni s’hi acosten –només poden arribar a Queralbs–, el cremallera és un transport net, i les muntanyes tenen la gerdor i la grandiositat verdaguerianes que pertoca. A la vall, l’espai hi és ocupat amb pulcritud, contenció i ordre, com plaïa als noucentistes. Si Guerau de Liost hagués viscut uns anys més (va morir el 1933, dos anys després que s’inaugurés el cremallera), probablement ara Núria faria costat al Montseny en tant que mite de la naturalesa acotiada.

Un dels espais que criden l’atenció a l’Hotel de la vall és la Sala de l’Estatut de Núria; una estança noble on hi ha una exposició de cartells catalans dels anys 1931 i 1932, i un plafó, il·lustrat, que conta la història de l’elaboració i l’aprovació dels dos primers estatuts d’Autonomia de Catalunya: el de Núria (1931) i la versió adulterada que les Corts espanyoles van perpetrar l’any següent. Repassar la història d’aquells fets és com viure el present dues vegades, i serveix per constatar que Espanya s’assembla penosament a si mateixa.

L’Estatut dit de Núria va ser redactat el juny de 1931 a la cambra 202 de l’Hotel (que correspon a l’actual habitació 225) pels independents Jaume Carner i Pere Coromines, Rafael Campalans (USC), Martí Esteve (ACR/PCR), i per Josep Dencàs i Antoni Xirau (tots dos d’ERC). Aquell avantprojecte feia de Catalunya “un Estat autònom dintre la República espanyola” (art. 1), i establia que “la llengua catalana serà l’oficial a Catalunya, però en les relacions amb el Govern de la República serà oficial la llengua castellana”, alhora que garantia “el dret dels ciutadans de llengua materna castellana a servir-se’n personalment davant els tribunals de justícia i davant els òrgans de l’administració” (art. 5). El 1932, aquell “Estat autònom” s’esbravà en forma de “regió autònoma”, i l’oficialitat preeminent del català es reduí a una cooficialitat català/espanyol que primava la segona llengua per la via del control estatal del sistema educatiu.

En fi, la història és coneguda. Però els pinyacs que desmanegaren l’Estatut, potser no tant. A la dita Sala de Núria s’expliquen prou bé. D’entrada, al juliol-agost de 1931 l’avantprojecte de Núria va ser discutit amb el govern espanyol amb “una gran cordialitat” -¿us sona de res, això? D’altra banda, el 2 d’agost el projecte d’Estatut va ser sotmès a referèndum, després d’«una campanya propagandística molt intensa», i aprovat per una majoria molt àmplia (del 73% a Barcelona i a les comarques veïnes, del 77% a Lleida i Tarragona, i del 78% a Girona). Dades que contrasten, però, amb la visió de Xammar, segons el qual “el plebiscit es va desenvolupar en un deplorable ambient d’indiferència general”. A les Corts, la discussió de l’Estatut comença el maig de 1932, s’allarga fins al setembre, i a la fi és aprovat per 214 vots a favor, 24 en contra i un centenar d’abstencions. “El text de Núria –fa el plafó de l’Hotel– fou retallat i aigualit. Els temes que van suscitar més interès i van donar lloc a més intervencions dels diputats, van ser la llengua catalana i l’ensenyament, l’ordre públic, les finances, l’administració de justícia, la presència de l’Estat espanyol a Catalunya i el «problema catalán», és a dir, el plet històric entre Catalunya i l’Estat i les relacions Catalunya-Espanya”. ¿Que us xiulen les orelles? Les bacinades que es digueren aquells mesos les recollí Francesc Ferrer i Gironès a La persecució política de la llengua catalana (Ed. 62).

Però les semblances –els calcs!– amb el viacrucis de l’Estatut actual no acaben aquí: si contra aquell Estatut hi hagué el pronunciamiento de Sanjurjo (agost 1932), contra l’actual es pronuncià el teniente general José Mena (febrer 2008). I, així com l’Estatut dels anys trenta no mogué la llosa de l’espoli fiscal, tampoc es mou ara, amb l’ensarronada del nou [?] finançament. El text que trobareu a Núria és didàctic... i tristament actual: “La Hisenda de la Generalitat era pobra. No tenia prou recursos i els serveis públics se n’havien de ressentir. Era una autonomia més política que econòmica. El 1930, Catalunya, amb una població aproximada de l’11,1% del total d’Espanya, donava a l’Estat un 21,5% del seu pressupost. L’Estatut no canvià aquesta situació.”

Setanta-set anys després, Catalunya ha canviat molt; Espanya, poc; i la relació entre l’una i l’altra, gens.

Memòria de la guerra de Cuba

El poema que segueix l’hi contà a la Magdalena (una mataronina que ara en té vuitanta-tants), quan era menuda, una tia seva que, si fos viva, avui tindria prop de cent cinquanta anys. Els versos evoquen la desfeta de l’armada espanyola comandada per l’almirall Pascual Cervera al port de Santiago de Cuba (1898). Però sobretot parla de la incapacitat de representar l’horror, la basca que provoca la sang inassumible. No sé qui n’és l’autor, ni sé si aquesta peça s'ha publicat mai –si algú ho sap, m’ho digui, sisplau.

“Pintà un pintor a sa manera
una sangrienta batalla:
va pintar-hi un sac de palla,
al costat d’un ratera.
La derrota d’en Cervera,
els porcs dels Estats Units,
un paquet d’escanyapits,
un mico i una carbassa,
i no va tenir la traça
de pintar morts i ferits.”

Cent onze anys després, aquella guerra remota encara ressona en el nostre esperit, i ens inquieta; és un record que fa una reverberació trista, l’eco d’una mortaldat estúpida.

Pardal de moro i caramel·lo de bruixa

Ahir us vaig mostrar dues lexicalitzacions antigues i suggerents: l’aigua groga i l’oli de neu. Uns dies abans, l’Albert Pla retreia el braç de gitano, l’esperit de vi i l’argent viu. Metàfora, poesia i sensualitat encapsulats dins un sintagma nominal. El geni de la llengua i el del poble quan s’acaricien i treuen espurnes. L’aplec de dos noms, o d’un nom i un adjectiu que banderegen un tros llampant d’imaginari popular, com un nen que fa voleiar un estel. I és trist constatar com estan d’estabornits ambdós genis, sobretot el primer. Us proposo de fer una passejada pel país de les lexicalitzacions (o sintagmacions) catalanes, i ja em direu vosaltres si avui generem peces així.

Les bruixes i els dimonis protagonitzen molts d’aquests sintagmes nominalitzats: la llet de bruixa (‘lleteresa’); el caramel·lo de bruixa (‘herba queixalera’ a Eivissa); també a Eivissa, l’empelt de bruixa (o escopida de gegant), que és un creixement desmesurat qua apareix a la part aèria d’alguns arbres o arbusts; a Mallorca, una persona molt lletja és un ‘motlle de fer dimonis’; i hi ha plantes infernals, com el safrà del diable.

El moros i els sants han estat font d’inspiració constant per als sintagmadors. Dels primers n’hi ha un bé de Déu: el meló de moro (o d’Alger), la figuera de moro, el pardal de moro (que és un peix i també un invertebrat subaquàtic de l’espècie Holoturia fusus), l’all de moro (o de bruixes), el blat de moro i d’altres; d’altra banda, les liliàcies allotgen una bona part del santoral: les llàgrimes de Santa Teresa, les de Sant Pere i les de Sant Josep; els lliris de Sant Antoni, de Sant Bru, de Sant Pere i de Sant Joan; la vara d’Adam i la de Sant Josep, la vareta de la mare de Déu, i altres lliris consagrats.

Les monges i els frares protagonitzen manta perífrasis, com ara la de l’enciamet de caputxí (‘morritort’), el pet de frare (Calendula officinalis), el frare cugot i el d’estepa (són plantes); així mateix hi ha les prunes mallorquines de frare llarg, vermell i verd; i el pet –que tocava ser pit– de monja, i quan una menjua és molt bona diem que és 'teta de monja'. A València, frare també vol dir ‘porció d’esperma despresa que fa una taca’.

La fisiologia és objecte de metàfores delitoses (sobretot a Mallorca), com l’ansa del coll (la vèrtebra cervical que uneix el cap amb l’espinada), els peus d’apòstol (molt grossos), el nas d’apagallums, la caixa de les eines (el paquet masculí); el canó de les sopes (l’esòfag) o la caixa de Sant Pere (el cap). Posats en la fisiologia, els pets donen nom a força bolets (pet de llop, pet del diable i pet de bou) i a algunes plantes (el pet d’ase), usurpen el lloc dels peus a la frase feta pets a fúger! (al Rosselló), parlen d’infants consentits (un pet aviciat) i designen els llepets o llepades (pet merder) que acoloreixen els calçotets; i, a més, hi ha qui té un pet de cuixes (‘cuixam’).

No cal dir que el món vegetal és ple a vessar de tendresa, de suggestions antigues i de referents bíblics, com la figa de coll de dama, el cirerer del bon pastor (arç blanc), l’herba de Santa Maria (herba queixalera), els didalets de la Mare de Déu (lligabosc) i la corona de Sant Cristo (l'Euphorbia milii a Eivissa). I que el regne animal és poblat de salvatgines literàries –o no– com la gallineta cega o del cel (val., marieta), la castanya de mar (garota), el gat mesquer, la rata cellarda, la cuca molla o la terrible cuca fera.

Si heu arribat fins aquí, feu un pet, caragoleu-lo i engegueu-lo a cal moro.

Aigua groga i oli de neu

Ella s’ha cremat el muscle dret. A la farmàcia ens venen una pomada que diuen que va molt bé, de nom Cicalfate. I sí que ha anat bé, sí. Però si haguéssim nascut vuitanta anys enrere hauríem tirat d’aigua groga o d’oli de neu, que també feien el fet. La primera es comprava a les farmàcies; el segon era un remei casolà: quan nevava, hom agafava embostes de neu, les submergia dins oli d’oliva i... diuen que la neu es conservava, i amb aquest brou s’anaven mullant les cremades i un hi trobava molt de consol.

M’ho ha contat la Magdalena, que és la germana gran de la sogra. La meva tia política és un pou de cultura popular, i no sé escoltar-la sense prendre apunts. Com que ve al cas, em parla d’altres remeis antics, com l’aigua sanativa, que servia per curar la febre i la tos -s’aplicava fent fregues en els canells i en el coll. Pel que fa a les pors sobtoses, es distingia entre els ensurts i els espants; per als primers es bevia aiguanaf compost o del bo (mesclat amb herbes remeieres); per sobreposar-se als segons, l’afectat s’enviava coll avall una tímbola de conyac o de whisky –baldament fos un marrec.

El que m’interessa més d’aquests remeis antics és –guerxament professional, ho sento– el nom: la meravellosa tirada a la lexicalització o sintagmació, que és talment un broll de poesia i de sensualitat. L’Albert Pla Nualart en parlava fa poc a l’Avui, i servidor també hi ficaré cullerada, perquè em plau.

Postal mail de Catalunya

Hola, Karinna.

No, tonta, no m’he oblidat de tu. Passa que aquests primers mesos d’estar-me a Catalunya he pres el determini d’immergir-me en la llengua i en el país, i desconnectar de ca nostra. Ja sabràs perdonar-me. No tinc temps d’explicar-te totes les coses que he après aquí, ni de fer-te’n un resum. Et faré cinc cèntims només d’un parell d’impressions.

Catalunya és un país bonic a mitges. Els centres històrics de les ciutats, els boscos i les planes agrícoles fan goig. Però la costa i les perifèries urbanes fan plorera; les ciutats han crescut com una taca de greix, amb un tirat impersonal, lleig, rònec, inhumà. L’urbanisme català –que no és sinó la continuació de l’urbanisme franquista– ofèn els ulls i la intel·ligència. Tenia més bon concepte dels catalans: m’han decebut. No m’ha sobtat, en canvi, la cosa de la llengua: anava sobre avís i sabia que ningú em parlaria en català. I així ha estat.

El que és mal d’entendre, a Catalunya, és la política. Vejam si sabré dir-ho. Catalunya és un país en arrest domiciliari, una nació «protegida» per un exèrcit d’escarcellers anomenat PSC-PSOE. Molta gent el vota, aquest partit, perquè promet millorar les condicions penitenciàries. Però és mentida: les condicions no milloren, ans al contrari, no cessen d’empitjorar. I, quan els indígenes s’inquieten, els escarcellers criden els reforços, una tropa de mercenaris volenterosos, barroers i mancats d’escrúpols que s’identifiquen amb les sigles següents: PP, Ciudadanos, UPyD i Falange.

Et deus demanar com és que els catalans consenten això. Jo també m’ho demano, i encara no n’he tret l’aigua clara. Una hipòtesi que fa una mica de llum a l’embolic és la de la síndrome d’Estocolm: molts catalans se senten emocionalment envescats amb els seus captors i els costa imaginar una existència nacional lliure. Però també hi ha altres síndromes: la síndrome de la memòria de la por, la síndrome birmana, la síndrome de la peixera, la de les ales balbes, la de la impotència induïda, la del muricec entabanat... Però, ¿saps què et dic? Que em sembla que els catalans estan tips d’aguantar síndromes. Ara ja en passen de petites: fan consultes. I aviat en passarà una de grossa. Mira a quina hora t’ho dic.

Petons a raig i roll!

Roshna

Sexe en família

La vida sexual dels amics només té interès quan és patètica. Per sort, ho posen fàcil. Perquè, com menys coses hi ha per dir, més imperiosa és la necessitat de dir-les. És el cas dels amics que han tingut l’acudit de procrear. Ella i ell, verbigràcia. Ella i ell tenen la pubilla, Alfa, i l’hereu, Beta; la primera té tres anys, i el segon, pocs mesos; una prole que potser fa més emocionants, però no més fàcils, els encontres sexuals. Perquè us en feu una idea...

Diumenge, set del matí. La gran, que s’ha despertat, envaeix tumultuàriament el tàlem conjugal. L’ajeuen enmig del llit. S’està ben bé una hora rebolcant-se i cantussant; de tant en tant posa el nas damunt el de son pare i diu “Hola!”. Fins que se n’atipen i es lleven, després d’una nit de son precari. Fa un parell de nits que no dallonses. Avien Alfa al menjador, engeguen la tele i li posen dibuixos. Van a la cuina per arreglar l’esmorzar. S’abracen –no per amor, sinó per compassió– i passa el que passa: que els fogons s’encenen i el cafè puja. El caganiu dorm a l’habitació d’ells, on hi ha els ormejos. ¿Què faran?

Fan cap a l’habitació i maniobren en silenci. Se sent la bonior de la tele i també Beta, que esbufega. Fan el que poden -que és prou-, fins que els bufecs de la menuda tornen grinyols i se sent patapum! pam! buaaaaaa! Ella salta del llit i corre a administrar els primers auxilis: Alfa ha caigut quan s’enfilava a una de les cadires plegadisses de la cuina. Fi del partit. Resultat: Local 1, Visitant 0. Confien que de nit hi haurà pròrroga, i aquesta esperança els ajuda a passar el dia.

¿Us feu càrrec de la cosa?

Occità per Internet

Demà arrenquen els dos cursos d’occità que ofereix el Centre d’Agermanament Catalanooccità (CAOC) a Barcelona: el nivell bàsic i l’intermedi, que s’allargaran fins al juny del 2010. És justet, però si us hi voleu apuntar, crec que encara hi sou a temps. Ara bé, adés per manca de temps, adés perquè hom viu fora de Barcelona, no tothom pot seguir les classes presencialment. La solució –gràcies a Déu– és Internet: us podeu inscriure al curs [són 100 euros], estudiar la teoria al vostre aire, rebre per correu electrònic els exercicis, resoldre’ls, expedir-los i rebre’ls de nou corregits; tot plegat amb el suport d’algunes web.

Internet, com sempre, esborra fronteres (no només la frontera entre Catalunya i Occitània, sinó també la que hi ha entre el desig i el poder).

Larkin a Ocata

LaBreu Edicions i la Vinateria Vins i Divins tenen el plaer de convidar-nos a la lectura que el poeta i traductor Marcel Riera [foto inferior] farà del poemari Finestrals, de Philip Larkin [foto superior], aquest dimarts 6 d’octubre, a dos quarts de nou del vespre, a la dita Vinateria (a Ocata, c. Barcelona, 3, davant l’estació de RENFE); lectura que anirà precedida d’una altra de Blai Collado. Servidor tindré el plaer de ser-hi.

“-Li preocupa que en el futur la gent no llegeixi poesia?
-No, em preocupa molt més que la poesia esdevingui oficial i subvencionada. Penso que teníem una poesia molt millor quan era considerada pecaminosa o subversiva i havies d’amagar-la sota el coixí quan entrava algú. Allò que no m’agrada de les subvencions i els ajuts oficials és que destrueixen el lligam essencial entre l’escriptor i el lector.”

El pensament feble de l'unionisme

Les mocions de suport a les consultes per la independència brosten en els ajuntaments catalans com els bolets a la tardor. Per tombar-les, els partits espanyols es veuen obligats a engirgolar qualque cosa que tingui aparença d’argument. I els costa una cosa de no dir. Clar, passar tres-cents anys sense argumentar l’ocupació i, cop en sec, haver-la de justificar... tu diràs. Als ajuntaments, i una mica en el Parlament, anem sentint balbucejos que donen compte de la misèria intel·lectual en què recolza l’unionisme. Perles del pensament dèbil. Simulacres d’argument que es desmunten d’una bufada, talment un castell de cartes. Vegeu-ne cinc de molt habituals:

“Catalunya no vol aventures”, diu el president Montilla. Vet aquí un sofisma. Perquè la independència de Catalunya no és una aventura, sinó una ventura. Que és molt diferent. Una aventura és una empresa turbulenta de resultat incert. No és el cas de la secessió, que en el nostre cas és un procés endreçat, pacífic, democràtic, civilíssim, i sobretot de resultat cert i profit segur. El que Montilla vol dir –cal traduir-lo– és que els catalans estem condemnats a cadena perpètua i no li plau que molts desafiem la sentència, car no li hem fet cap mal a la humanitat i no mereixem aquest càstig.

“Les consultes independentistes generen frustració”, al·lega Jaume Bosch (ICV) et alteri. Ai, senyor: diu el peix dins la peixera que la mar li estreny. Allò frustrant (d’una frustració escalivadora, roent) és fer un Estatut i que tots els poders de l’Estat –hola, amics!- s’hi abraonin i sàdicament el converteixin en una pelleringa, i si en acabat queda reda res de profit, que s’ho passin per l’arc de triomf perquè ells manen i nosaltres obeïm. Frustració és això, i no la llibertat.

“La independència és inviable” -argument vociferat per milanta opinadors a sou de l’unionisme, singularment al seu vaixell insígnia, El Periódico. Diuen aitals plomes que els independentistes som una gent estupenda i romàntica que somiem truites de niguls, perquè la independència demana una reforma prèvia de la Constitució (o sia, el permís dels espanyols). Vet aquí un “argument” trampós i lleig com una bòfiga de dimoni, perquè les constitucions es reformen per canviar el model d’Estat, no per marxar-ne. La Constitució no cal tocar-la: és ben seva i si la volen, se la quedin. En realitat, la independència és una de les coses més fàcils del món: es construeix (veloçment!) amb quatre paperetes posades dins una urna. Tanta sort fos tan fàcil eradicar la pobresa i la fam!

“L’independentisme fa perillar la cohesió social”, fa el cor PSC+ICV. Mentida. Res no departeix tant com un Estatut inútil (untuós, antisocial), i res no cohesiona tant com l'Estat propi (que ens permet de subvenir amb eficàcia a les necessitats de tots els catalans). Un català nascut a Granada, Lima o Xangai és perfectament capaç d’entendre que l’estat natural dels pobles és la llibertat, i que en una Catalunya lliure tindran uns drets i un benestar que Espanya els nega. Els qui dubten de la intel·ligència de la gent s’equivoquen de mig a mig, i fan un mal servei a la gent i per tant al país.

“La majoria de catalans no veuen cap problema a ser alhora catalans i espanyols" -argument oït en el ple de l’Ajuntament de Tarragona. Vet aquí una afirmació falsa i capciosa. Falsa, perquè la majoria de catalans ja són conscients dels peatges abusius que comporta la dependència de Catalunya. Capciosa, perquè, per als catalans que diuen sentir-se tan catalans com espanyols, el cost emocional de viure en un Estat català és el mateix que el de viure a l’Estat espanyol –la clau de volta, per a ells, és que ja saben que amb aquell hi guanyen.

Ara bé, el més curiós de tot és que els “arguments” unionistes són de (poques) lletres. L’espanyolisme desconeix les quatre regles: fan veure que no saben fer números. Perquè tots –tots– els números (els de les pensions, les beques, la sanitat, l’educació, les infraestructures, el benestar social...) juguen a favor de la independència de Catalunya. El més temible opugnador de la unitat d’Espanya és la calculadora. Si jo fos ells, la prohibiria.

Les "engrunes" i els "retalls" de Modest Prats

Engrunes i retalls. Escrits de llengua i de cultura catalanes, és el títol del volum que aplega la major part dels treballs del professor Modest Prats sobre llengua i literatura. Es tracta d’un patracol de 679 pàgines, editat enguany per l’Institut d’Estudis Catalans, la Universitat de Girona i CCG Edicions, per iniciativa del Grup d’Història de la Llengua de la UdG. És un llibrot important per més d’una raó. En primer lloc perquè, si bé la majoria dels textos han estat ja publicats, eren pràcticament inaccessibles als seus lectors potencials. En segon lloc, perquè hi apareixen textos inèdits que són meleta (com “Traduccions de Racine rosselloneses” o “Sobre el plaer de la lectura”). En tercer lloc, per la transcendència dels treballs, que obren portes i portells als investigadors joves. I, en quart lloc, perquè Prats escriu molt bé i en els seus papers s’equilibren –cosa rara– el rigor i l’amenitat.

Modest Prats va saltar a la palestra als anys noranta, enllà de la cleda filològica, amb les seves reflexions sobre la situació actual i el futur de la llengua catalana: la seva “Meditació ignasiana sobre la normalització lingüística” va ser reeditada dins el volum El futur de la llengua catalana, signat també per August Rafanell i Albert Rossich, i va remoure consciències. Doncs bé, aquest llibre conté altres textos d’aquest caire, menys coneguts però igual de llampeguejants: “Quatre cartes i una postal a la societat catalana” i “Ventura i risc de la nostra realitat cultural”.

Però Modest Prats és molt més que això. És l’home que ha cremat vint anys de la seva vida per a fer, juntament amb Josep M. Nadal, els dos primers volums de la Història de la llengua catalana (Ed. 62), que abracen des dels orígens fins al segle XV -els volums següents els haurà de fer algú altre, diuen. És el filòleg, l’investigador i l’escrutador de textos que interpreta, reinterpreta i dóna llum. És el mestre que ha fet escola i ha adelitat milers d’alumnes, fins que l’any 2001 es va jubilar (deixant, a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, el llistó molt alt). Engrunes i retalls dóna compte de quaranta anys de mestratge en els àmbits següents, que es corresponen amb els set capítols del volum.

Capítol 1: La llengua medieval (quatre estudis filològics i una conferència sobre el Cant espiritual d’Ausiàs Marc).
Capítol 2: El català barroc (sobre la llengua literària a la Catalunya del XVII).
Capítol 3: El segle XVIII (una aproximació global a la llengua catalana al segle de la llum, i un estudi sobre l’activitat literària al Rosselló després de l’annexió a França).
Capítol 4: La llengua literària contemporània (és el més extens; estudis sobre els principals autors de la literatura catalana recent, sobretot dels preferits de Prats: Verdaguer, Ruyra, Carner, Riba i Pla).
Capítol 5: La llengua, el país, el present i el futur (el Prats que pateix, lúcidament, per la llengua i el país).
Capítol 6: L’Església i la llengua catalana (Modest Prats és capellà, i per tant la relació llengua/Església és també un dels seus centres d’interès).
Capítol 7: La literatura i la vida (materials de caràcter molt divers que tracten de la vinculació de l’autor amb la literatura i els escriptors).

Ja està. I bon profit si us plau. Ara, trobo que la millor manera d’acabar aquest apunt és recordar les paraules que Prats va pronunciar en la seva darrera lliçó a la Universitat: “Sant Jeroni va traduir-ho en llatí en aquests termes: «In principio erat verbum». Tinc a la mà dues edicions catalanes de la Bíblia: una tradueix el grec per Verb, l’altra per Paraula. En tots els casos Verbum (Verb, Paraula) ho escriuen en majúscula. Us dono gràcies a tots perquè, amb tantes paraules que us he dit i m’heu dit, m’heu acostat a la Paraula. Gràcies.”