dissabte, 13 de novembre del 2010

De la ingenuïtat



La ingenuïtat és una d’aquelles virtuts que neixen amb bona estrella i acaben atropellades. La INGENUITĀS llatina esqueia a l’home lliure i de sentiments nobles, lleial, sincer i honrat. I tant va durar, la dotació positiva del mot, que Dostoievski fa dir a Ptitzin, un dels personatges de L’idiota, que “a les tardes sóc més emotiu i sincer! […] Sóc més ingenu, més determinatiu, més honrat i respectuós, i encara que amb això us presento els meus punts flacs, tant me fot”. I no cal dar-li més voltes, perquè ja hem topat el culpable de la desfeta: el sentiment de vulnerabilitat. L’ingenu és vulnerable i per tant feble. I la jungla d’asfalt devora els febles. L’antiga virtut ha mudat en tara.

I, tanmateix, allò que fa part de la nostra estructura profunda no se’n va mai del tot. Comte-Sponville diu que la ingenuïtat és un atribut d’infància o de naturalesa. És cert, perquè les clares vegades que som capaços de projectar una mirada ingènua sobre l’entorn, connectem amb l’infant que duem a dins i ens detergim les entranyes. Vivim, llavors, un instant de rara plenitud. El nen i l’adult que som es donen la mà i bescanvien un somriure perquè estan contents de retrobar-se.

La ingenuïtat fa, en aquesta saó, la claror d’un llampec; és una onada soliua que travessa el llac de l’ànima; un trèmolo que no es pot reviure fàcilment si no és per mitjà de l’art. La música, la pintura i la literatura són maneres de transportar-nos al nostre fons ingenu, i és en aquest transport que donem, en estat de gràcia, el millor de nosaltres mateixos. Mozart era genial perquè amb la música donava veu al nen que duia dins. Van Gogh va descobrir la pintura ingènua i va embogir d’emoció. Calders ha seduït dues generacions de lectors poblant els seus contes de personatges que, de tan nets de cor que són, toquen el cordam innocent que amaguem sota una llosa de desconfiança i de cinisme.

Fins els qui no tenim tractes amb la musa sentim, molt de tard en tard, un esquellerinc que sona part dedins, i si no ens hem assecat del tot el sabrem escoltar. Llavors potser percebrem la diferència que hi ha entre una penca de bacallà i un home.

2 comentaris:

Clidice ha dit...

Manta vegades penso que el blog és el testimoni dels últims resquills d'ingenuïtat que em queden, d'aquella il·lusió que va ser, d'aquella fe en mi mateixa. O potser és perquè sóc ingènua i em nego a deixar-me endur pel vòrtex, ni que sigui resistint només una miqueta.

Joan Calsapeu ha dit...

Clídice, no sé què faria sense tu. Una abraçada ingènua!