diumenge, 20 de març del 2011

La falòrnia dels drets (lingüístics) individuals

Els catalans tenim les piles carregades de raó; les tenim tan plenes que vessen i tot, i tenim dificultats per gestionar una tal superabundància. I a més ens passa que manegem arguments oscats, usem unes paraules que pequen per imprecisió o per tecnicisme. Melcior Comes ho escrivia magistralment, l’altre dia, a l’Avui: “quan intentem reflexionar sobre la nostra història, ens falten conceptes esmolats”.

Comes ens feia conèixer un llibre resplendent, Worse than war, ço és, Pitjor que la guerra (2009), de l’historiador Jonah Goldhagen. Aquest senyor proposa un concepte que escau als intents d’esborrar tot tipus de “masses socials sobrants” i explica des dels orígens l’impuls d’extermini: eliminacionisme. Justa la fusta: l’atemptat de què som objecte els catalans des de fa més de tres segles no es diu etnocidi, lingüïcidi o genocidi, sinó una cosa altra que ho abraça tot i ho explica millor. Eliminacionisme.

Vet aquí un llibre que s’ha de llegir –i traduir al català, esclar. La pressió secular contra la nació catalana actua sobre tota la superfície nacional, sens deixar un sol centímetre lliure de punció. Un dels vectors de la cosa que no hem sabut impugnar de manera assertiva és el dels "drets lingüístics individuals", que sempre s’han invocat contra el català, i mai a favor d’aquesta llengua. Els gols que ens hem deixat marcar en aquesta porteria fan feredat.

I és que no costa tant, despullar la mentida. L’axioma diu que els hispanoparlants de Catalunya han de poder fer tot el que vulguin en espanyol, que això és un “dret individual” que tenen. La trampa és que tal cosa no és un dret individual; si ho fos, aquest dret el tindríem tots els individus –els catalanoparlants també ho som–, sia quina sia la nostra adscripció territorial. I no és el cas: els catalans no tenim el dret de parlar, pledejar o mestrejar en català a Valladolid. Ergo, no parlem d’un dret individual, sinó col·lectiu. Un dret que els hispanòfons tenen i els catalanòfons no tenim. Un dret dels uns sobre, i contra, els altres. Una prerrogativa colonial.

Una llengua no és un accessori del qual un hom pot disposar o no: és l’atmosfera que respira una societat arrelada en un territori, és com l’aigua dins la qual neden els peixos. Un salmó que del mar estant s’esquitlli riu amunt no té dret a reclamar la salinització del riu; això fóra absurd, i abusiu. Moreno Cabrera (que Joan Lladonet cita en un seu apunt) diu el mateix amb altres paraules: “Es parla de drets individuals, però les llengües existeixen dins una comunitat lingüística, no es tracta d’individus aïllats. Si jo faig cap a Alemanya, puc tenir tot el dret del món a parlar castellà, però he de parlar alemany. Perquè m’estic integrant en un col·lectiu amb unes relacions lingüístiques on predomina l’alemany. Parlar de drets individuals en qüestions lingüístiques no té sentit”.

3 comentaris:

Clidice ha dit...

Al final és el de sempre, sota el nom de drets només s'amaga l'intent d'uniformització, l'aculturació total i absoluta d'un poble per part d'un altre. Caldria que tots tinguéssim molt clar això dels drets, perquè a partir del moment que fins i tot una companyia de telefonia mòbil (Orange) es va atrevir a fer un anunci de la seva Adsl dient: "porqué tu tienes derecho", sembla que ningú té molt clar com funciona això del dret.

Paraula de pas: copyrit. Gairebé caic de cul.

Lior ha dit...

Fatigat Esgotat Exhaust Fastiguejat...Espanya, fins quan!?

Avui és el dia mundial de la poesia, celebrem-ho, encara que sigui amb compungiment.

CANT XXVIII

A SI MATEIX

Reposaràs per sempre,
cor meu cansat. Morí l'engany extrem
que jo vaig creure etern. Morí. Bé sento
que en mi de cars enganys
no sols l'esper, sinó el desig s'apaga.
Oh, dorm per sempre. Prou
bategares. No valen res de res
els teus neguits, ni de sospirs és digna
la terra. Amargor i tedi,
la vida mai res més; i el món és fang.
Calma't ja. Desespera
per últim cop. El fat, al nostre gènere,
només donà el morir. Ara, menysprea't i
la natura, i l'ignot
poder que, ocult, pel mal de tots impera,
i la infinita vanitat del tot.

Giacomo Leopardi
traducció, Narcís Comadira.

DCA ha dit...

Dels drets individuals, en fan solament ús els colonitzadors. És clar. Perquè a Catalunya hi ha altres ètnies que parlen altres llengües: rus, romanès, àrab, amazic, xinès, urdú, ucraïnès, etc. I aquests, que jo sàpiga, no reclamen pas que llur llengua sigui cooficial.

Una altra cosa, vols dir, Joan, que a Catalunya la llengua majoritària és el català? Jo crec que no. Actualment és l'espanyol, per això els estrangers l'aprenen abans que el català; és el que senten més al carrer, el que predomina. I no és pas solament que els catalanòfons canviem de llengua, és que hi ha més hispanòfons que nosaltres.