Massa paciència

Tenim massa paciència. Fem l’error de convertir una virtut casolana en virtut política. Amb l’excusa que hem de prendre paciència ens prenen el pèl, els diners i la dignitat. Tenim la sang plena de paciència i per això semblem, o som, ases. No cal llegir el diari per adonar-se’n: n’hi ha prou de pujar al tren.

Abans-d’ahir ho vaig fer: pujar al tren. Vaig seure, vaig treure un llibre i li vaig dedicar la meva atenció. Però, ai las!, no sé d’on, van sortir un parell de jovenots, de faccions llatinoamericanes, armats amb un micròfon, una guitarra i una andròmina quadrada, de color de nit sinistra, que presagiava el pitjor. Com era previsible, aquell volcà decibèlic va entrar en erupció i el cuc que tinc dins l’orella va tenir un d’aquells baticors que precedeixen el rigor mortis. L’escàndol era insuportable. Jo volia llegir i aquells brètols no em deixaven. Vaig alçar els ulls i vaig reparar, al meu voltant, cares de disgust.

No vaig dubtar ni dos segons: em vaig incorporar i me’n vaig anar a un altre vagó. Abans de perdre de vista els farfants, però, em vaig girar i vaig constatar que tothom aguantava, pacient, resignat, submís, el cul clavat en el seient. ¿I les mostres de disgust? -vaig pensar-, ¿com és que no s’aixequen i deixen sols els agressors?

La condició humana és així de miseriosa: ens bevem la injustícia per mandra de moure’ns (entenent el moviment com a cosa alhora corporal i cerebral); aguantem el que no és aguantador perquè l’hàbit de la paciència ens paralitza.


(Però sembla que això està canviant.)