Ningú no ens representa. Poetes emprenyats

En són setanta-un. El 26 de novembre van presentar l’antologia que els aplega, de títol el que hi ha aquí dalt. És el primer volum de la Col·lecció Vents del Canvi, de l’editorial Setzevents. L’esclafit va ser als jardins de Joan Corrades, a la barcelonina carretera de la Bordeta, en un intervenció poètica de suport a la reapropiació de l’immoble situat al carrer d’Hostafrancs, 3 (baixos i tres pisos).


L’habitatge de marres ha canviat de mans moltes vegades en poc temps: de la promotora Hyala 2006 SL a la Caixa de Balears “Sa Nostra”, d’aquesta a les dotze famílies que el van omplir de vida el 18 de novembre passat, després als Mossos d’Esquadra que passaren a visitar-los i novament a la buidor propietat de “Sa Nostra”. La policia catalana no va ser sensible a la poesia, ves.


“SA NOSTRA”


Es veu que “Sa Nostra” té una gran dependència del sector de la construcció, raó per la qual va trontollar i rebé diners públics per valor de 915.500.000 euros. Parlem, doncs, d’una guarda de bandits que s’han fet d’or especulant i destruint els fonaments de l’economia catalana; l’activitat dels quals ha estat premiada amb una morterada de diners, nostres per cert. Bé hem de recuperar els pinyons, no? I prendre possessió dels seus immobles i gaudir-los en usdefruit és una justa manera de fer-ho, no? Felip Puig opina que no.


ELS POETES


Ningú no ens representa neix al caliu de la plaça que fou poema de Catalunya els mesos de maig i juny d’enguany. La trepa de poetes aïrats que hi van fer cap es conjuraren per aplegar versos en un poemari conjunt, que és aquest. El volum conté un poema perhom (seixanta-vuit en català i tres en castellà), però l’autoria dels versos no consta. Podeu jugar, doncs, a endevina endevineta.


Els poetes, per ordre alfabètic, són els que segueixen: Agnès Prats, Amat Baró, Andreu Galan, Andreu Subirats, Ángel Igelmo, Anna Clarós, Anna Gual, Anna Miralpeix, Anne Bats, Antoni Clapés, Antònia Vicens, Arnau Pons, Bego Ricart, Blanca Llum Vidal, Carles Andreu, Carles Hac Mor, Carles Miralles, Carles M. Sanuy, Carles Rebassa, David Caño, David Castillo, David Ymbernon, Dolors Miquel, Enric Casasses, Ester Xargay, Esteve Plantada, Francesc Gelonch, Francesc Josep Vélez, Gabriel Ventura, Isabel Garcia-Canet, Ivette Nadal, Jaume C. Pons, Javier Caballero, Joan Gener, Joan Josep Camacho, Joan Tomàs Martínez, Joan Vinuesa, Jordi Carulla-Ruiz, Jordi Prenafeta, Jordi Valls, Josefa Contijoch, Josep Grifoll, Laia Carreras, Laia Martínez, Lluís Calvo, Lucia Pietrelli, Mari Chordà, Maria Cabrera, Màrius Sampere, Marta Darder, Martí Sales, Martina Escoda, Meritxell Cucurella-Jorba, Miquel Samaranch, Mireia Calafell, Misael Alerm, Montserrat Costas, Núria Martínez-Vernis, Núria Miret, Orlando Guillén, Òscar Rocabert, Pau Vadell, Ramon Boixeda, Ricard Mirabete, Roc Casagran, Sebastià Perelló, Sònia Moya, Víctor Obiols, Víctor Sunyol, Víctor Verdú i Xavier Díez.


LA PRESENTACIÓ


Si heu donat un cop d’ull a la llista anterior, haureu reparat la presència de pesos pesants de la poesia catalana: Miralles, Sampere, Casasses, Hac Mor, Calvo, Castillo, Pons i altres. D’aquests, dissabte només faltaven els dos primers. Castillo, que anava amb un Henry Miller sota el braç, estava de filis i anava collonant el personal: “Ei, tu, perroflauta!”. Primer l’un després l’altre, els poetes van escandir versos propis i aliens. Casasses –esprimatxat, la crin com una cascada ensabonada– va citar Jesús Lizano: “El capità no és el capità: el capità és el mar”. Castillo recità la seva traducció d’un poema de Michael Jackson, “De billie jean a bilis gin”. Blanca Llum, amb aquell aire de fada verdagueriana expulsada del Canigó, decidí ser clara i a més contundent. Jordi Prenafeta, que venia de Lleida, mostrà la seva proposta de Nova Internacional (per bé que tingué la prudència de no cantar-la). El mallorquí Carles Rabassa és el responsable del poema “Déu i l’helicòpter”, inspirat, esclar, en el volàtil que a la primavera planava sobre la plaça de Catalunya (com Felip Puig, una de les muses que també sobrevola bona part dels poemes). La Núria Martínez, que és una cridanera, insistí en l’únic poema que li he sentit, aquell que diu que “fotem pertot cagarades, cagadetes, cagarells”, i que “som una bona colla de cagacalces, cacadubtes, caganius i escagarrinats”, etcagaètera. I molts altres. Però hi ha un vers de la Martínez (la cridanera) que els resumeix a tots: “tenim pressa d’enviar-los a cagar”.


(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme el 8 de desembre del 2011)