De la identitat i de l'olla

Les persones som com una escudella que bull: un perol ple d’ossos, de tall i de verdura (abans també s’hi posava una pedra guixa), una agitació sens fi, i el brou que es va espesseint. Dins l’olla hi posem ben bé tot el que tenim. Som diversos per dins.

Pessoa volgué donar compte d’aquesta diversitat de manera simple i genial: en som molts; cada un de nosaltres és dues, tres, quatre o cinc persones. Jo vaig fer meva la idea. Era una manera d’explicar les contradiccions, d’assumir-les i dur-les a coll sense embaràs. Però he canviat de parer. Perquè la païssa no s’aguanta.

I és que, si en som molts, hem d’acollir diverses opcions morals. Hem de fer com aquell congressista nord-americà que clamava contra la prostitució i es gastava el sou en putes. En els paràmetres de Pessoa, no hi ha res a dir-hi: n’hi ha un que l’enfila per aquí i un altre que l’enfila per allà, i més que n’hi pot haver.

Però això no pot ser. Perquè, si donem entitat personal a la nostra diversitat interior, els altres no sabran a què atenir-se en relació amb nosaltres, tot conat ètic es dissoldrà en l’absurd i tota construcció col·lectiva serà, no ja factible, sinó ni tan sols pensable. Així doncs, errava els comptes. Però llavors, ¿qui sóc?, ¿què som? Perquè l’olla bé que bull, i el brou bé que hi és.

Si ara l’endevino, som tots i volem ser algú, però no hi arribem. En mi hi ha la humanitat sencera: sóc tothom. Però sóc menys que un. En realitat, la identitat individual és prima com un tel de ceba. No som originals, sinó mimètics. Som sobretot els altres, triturats en la nostra picadora mental i fets puré –de vegades destil·lats. Quan escric, ho noto: llegeixo Pla i escric com Pla; llegeixo Sagarra i escric com Sagarra; llegeixo Zweig i escric com Zweig. No tinc personalitat. O la poca que tinc és manllevada.

El gruix de la identitat, el nostre pes veritable, és tribal, nacional i global. Som les nostres emocions bàsiques, que són iguals en tothom. I després som el cul d’en Jaumet i la Coca-cola, la mare d’en Tano i el Bruce Springsteen. Sóc la llengua que parlo, la cultura que he heretat i el desfici de dar-los continuïtat, i també els valors que comparteixo amb gent que viu molt lluny. Fora d’això, amb prou feines hi ha algú. Un tros d’algú que, s’hi posi com s’hi posi, sempre serà menys que un.

Cucanya

Cucanya és el país on desguassa el corn de l’abundància. A Cucanya hi ha de tot i pler. Allí totes les gallines són ponedores i totes les bótes són de sant Ferriol, i a sant Antoni li pesen les butxaques de tants diners com li donen.

També en diuen Xauxa. Diu que un temps hi estàvem, i és vera que uns quants es cordaven l’armilla amb botons d’or; però sempre eren uns altres, jo només els veia passar. Al camí ral de la riquesa sempre n’hi ha més que miren, del marge estant, que no que corren. Ara diu que els han expulsat del Paradís, però jo no m’ho crec gaire, perquè els cucanyers hi són sempre, a la vista de tothom o amagats com les fet-fets a l’hivern.

I és que Xauxa o Cucanya és un reialme particular, un país dins el país, un estat benestant dins l’estat malestant, amb un exèrcit de peons estarrufats que tothora els fan reverències. És com la màfia. Una mena de pàtria invisible enllà de la qual vivim els altres, els que carreguem el feix, com sempre. Ça enrere, a Vilafranca de Bonany cantaven una cançó que evoca amb aquesta lletra el lloc i el temps –no gens mítics– de Cucanya:

“A sa terra de Cucanya,
qui no és belitre no hi viu;
qui manco hi sap, més hi diu;
qui manco hi posa, més guanya.”

No em digueu que la cançoneta no té l’aire de les misèries que són veritat sempre.

El temporal de les faves

Devers l’equinocci de primavera (21 març), vuit dies envant vuit dies enrere, es produeix el temporal de les faves. Això és una convulsió meteorològica provocada per una llevantada que assota la costa i fa unes plujades intermitents de força variable. El tràmpol va començar ara fa dues setmanes, amb una barrumbada que va ensalvatgir les rieres i semblava que havia d’ofegar les granotes; ahir, la congestió just va fer caure unes roines que jugaven a fet i amagar amb el sol.

Els pagesos de vora mar en diuen –en deien?– així perquè coincideix amb el moment en què les faves estan a punt de pastora mia, prestes a regalar els narius i el paladar més exigents. Amb el temporal de l'equinocci de tardor passa una cosa similar, i és que hom el coneix amb el malnom terral de rentabótes, o temporal de les bótes, perquè coincideix amb el moment en què els vinyaters duien les bótes a mar per rentar-les.

Temps de faves, doncs. Aquest llegum, tan apreciat a casa nostra, té un no sé què d’ofrena dionisíaca que ens exalta –bé, primer ens exalta i després ens avorreix... però això passa amb tantes coses de la vida! Cadascú té el seu gust, i segons el meu les faves fan el clímax gustatiu i aromàtic ofegades dins una olla en companyia d’uns talls de cansalada, botifarra negra i qualque salsitxa, si n’hi ha, tot plegat confitat sobre una estoreta de porro. Aquest plat és una de les meravelles insuperables de la cuina catalana. Una menja que m’afiguro fent les delícies dels comensals en les bodes lèsbiques de Ceres i Diana caçadora.

La dècada prodigiosa

Ella està a tocar dels quaranta i diu que ho du de tort. Ella no és ella, sinó una altra, una col·lega de trinxera. Donar-li ales no em costa gens, perquè els quaranta són la dècada prodigiosa. Els anys que van dels quaranta als cinquanta fan l’edat ideal. Abans, tot és pura preparació; després, tot és declivitat. Les persones hem nascut per quarantejar. Jo aviat en faré quaranta-cinc i sé de què parlo.

Els quaranta-i-busques són els anys de les trobes. Trobes la serenitat que no tenies, la saviesa empírica que cal, la capacitat de dir que no i el domini de tu mateix. És una edat estupenda per tenir fills i criar-los. Una dona pot tenir-ne, tranquil·lament, entre els quaranta i els quaranta-cinc; un home, entre els quaranta-cinc i els cinquanta. Sí, ja sé que en aquest replà els papàs i les mamàs no tenim energia sobrant, però amb la que hi ha disponible asprem les criatures i arribem a vespres.

La felicitat... no sabria dir-ho, però la pau sí que viu a can Quaranta. Un fa les paus amb el pare i amb la mare, practica la no-bel·ligerància amb els germans, estima els fills, s’inventa un país estranger i el pobla amb els fantasmes del passat. I gaudeix de la família, dels amics –quan els pot haver– i de la parella com mai no n’ha gaudit. El sexe fa el cim, sí.

És clar que no tot són flors i violes. Un va cansat i el cos que es colga sota el llençol sovint és una rampoina. I el temps fa com un embut. El temps per estudiar i llegir s’aprima de manera dramàtica: la llengua que vols aprendre roman opaca; el llibre que vols llegir cau a terra, víctima de la son. Sí, això passa. I pesa. Però el miracle perviu i s’imposa, com les llançades de llum que desfan les bromes d’un matí fred de casa nostra.

Parlar català perjudica greument la salut

Els catalans som injustos amb José Bono. No l’entenem -és clar, la gent menuda no entén els grans homes. Bono és un savi de rostoll i de formatge de cabra amb moments de delicada coloració vinosa i vèrbola de tubercle, un orador adornat amb una retòrica que competeix amb la de José Antonio Primo de Rivera, home culte com n’hi hagué pocs.

L’altre dia el manxec va desembeinar un símil insuperable: va dir que en el Congrés s’ha de prohibir parlar català com s’hi prohibeix de fumar. Gloriós. Formidable, la capacitat de síntesi simbòlica. I és que la cascada d’afecte que raja de l’oració visigoda fa petits els amors de Leànder i Hero. Parlar català és com fumar, i és de domini públic que fumar perjudica greument la salut; ho diuen els paquets de tabac i tot. Deu ser per això que els catalans tenim la salut trencadissa, la carrosseria una mica atropellada, el cutis tocat de floridura, i ens morim abans d’hora.

El català és nociu i convé prohibir-lo en els locals públics, no fos cas que s’encomanés i es produís un episodi extens de pestilència. És just que els empestadors, si no ens en sabem estar, sortim al carrer a evacuar el miasma que ens caracteritza.

Ara bé, a pesar d’aquest flagell que ens enllorda i ens estigmatitza, no ens hem de deprimir, perquè sant Pere és un gran fumador de pipa i té un feble pels fumadors: li són simpàtics, i si un d’ells li fa a mans una embosta de picadura, el fa entrar al cel sense més tràmits. ¿És clar, no? Si els catalans ens assemblem als fumadors i sant Pere els estima, vol dir que tenim obertes d’ampit en ample les portes del cel. Posem-hi fe. Si la nostra emancipació no pot ser nacional, serà celestial. Cosa que ens és avantatjosa, perquè l’eternitat, per definició, sempre durarà més que l’ocupació espanyola.

En Tano

La nostra llengua va –o anava– plena de frases fetes que recorden personatges singulars. Tant pot ser un home de la història (“Parlar de les bombes d’Espartero”) com de la religió (“Pintar sant Cristòfol nano”); del teatre o de les auques (“Semblar don Crispín” vol dir ‘ser molt baix d’alçada’); la parèmia també es pot fer ressò d’homes innominats i vagues (“A n’en Creia i a n’en Pensava els van penjar a Barcelona”, servant el record de dos bandolers que van fer una mala fi).

Tot sovint, els protagonistes són personatges entranyables (“Bona nit cargol, que per mi ja és vespre”, frase atribuïda a un sabater borni de Barcelona quan va perdre també l’ull bo) o homenel·los extravagants (“Com el sabater Minguell, que no sabia si era ell”, invocada quan hom dubta de les coses més sabudes i inspirada per un terrible beverri, que acabà per no saber si era un o eren dos, sabater o frare).

En Tano (el de la mare, quan era gitano) pertany a l’últim grup. Jo mai he sabut qui era el Tano real inspirador de la parèmia. L’Amades, que es va fer un tip de rastrejar aquests materials, no en dóna notícia. Però a les Memòries de Josep Maria de Sagarra he trobat un quídam que bé podria ser el Tano mític.

Conta Sagarra que el Tano era un dels tres últims pagesos que duien barretina a Santa Coloma de Gramenet. “L’edat del Tano, no la sabia ningú; tant podia tenir cent anys com cent vint-i-cinc. Parlava, no amb veu d’home, sinó de cabrassa. [...] El Tano havia estat alcalde de la Garriga durant la revolució del 1868, i a Santa Coloma vivia mig de robar mig de demanar caritat, i de tant en tant practicava el seu ofici, que era el d’escurar bótes.” Diu que el Tano pagava el que comprava explicant acudits canalles o cínics, i que una vegada es ficà al corral de les cabres de can Sagarra i el trobaren amorrat al braguer d’una primala.

L’escriptor conta que l’homínid “havia estat casat cinc vegades, i la cinquena era una pell escalivada que em solia fer tan poca gràcia com el marit. El Tano li donava unes grans pallisses, amb una escombra de branquillons de bruc com les que fan servir els vaquers per a acabar de treure els fems de les quadres. Una nit, després d’una d’aquelles espantoses pallisses, a la dona del Tano li va agafar una suor freda i se li va quedar als dits. El Tano, trobant-se vidu per cinquena vegada, anà a can Coronel a emmanllevar un porró de vi ranci i se’l va beure tot, en companyia de la difunta. La borratxera que agafà el Tano fou arxiducal, i l’endemà el trobaren mort i enrampat al costat del cadàver de la seva dona.”

No sé pas si el Tano de Santa Coloma és el fill gitano de la tan invocada mare. Però deu ser cosa certa que aquell home va contribuir poderosament al desprestigi de la barretina.

L'olor que fan les dones

Diu Josep Pla: “Amb l’olor de la fruita passa el contrari que amb l’olor de les dones. La fruita ha de fer olor. En canvi, el poeta Plaute observà, ja, que l’olor més exquisida que pot fer una dona és no fer-ne cap.”

En llegir això, un no se’n pot estar de fer escandall en la memòria per recordar l’olor, o l’absència d’olor, de les dones que ha conegut. I he de dir que, en el meu cas, el record dóna la raó a Plaute i a Pla. De sempre, les dones que m’han envescat han estat inodores (però no insabores, ni insípides). No es diu gaire, però és un fet que, havent fet l’entrada pels ulls, el desig passa un examen olfactiu. Un examen determinant i definitiu, eliminatori.

Una dona que, essent atractiva, no fa olor, encén de bursada tots els sensors eròtics del mascle; si ell i ella estan disponibles, les maniobres d’aproximació es produiran amb celeritat. I si fa olor, ¿què passa? Doncs que salten les alarmes hormonals del mascle, el qual sent una estrebada per dins que el retrau, perquè les olors corporals acostumen a ser poc o molt desagradables.

¿I si l’olor que desprèn ella és intensa? Mala peça al teler, llavors. Malament perquè, si no s’atenua, l’olor està allí, espessa i embafadora; i malament si es dissimula amb un perfum, perquè el el que es produeix en tal cas és una suma de les dues potències olfactives, el resultat de la qual és un tuf dolçàs, acre, com de resclum, que fa girar cua al més decidit dels mascles.

Bo i així, la dona olorosa no ha de llençar la tovallola, perquè té un gran aliat: el desodorant. Una bona ruixada d’esprai fresc i d’aroma neutra, en el moment adequat, ensorrarà totes les prevencions del mascle. Quan aquest ensumi les emanacions reals de la depredadora, ja serà massa tard.

¿I els homes? ¿Quina olor fem?

La falòrnia dels drets (lingüístics) individuals

Els catalans tenim les piles carregades de raó; les tenim tan plenes que vessen i tot, i tenim dificultats per gestionar una tal superabundància. I a més ens passa que manegem arguments oscats, usem unes paraules que pequen per imprecisió o per tecnicisme. Melcior Comes ho escrivia magistralment, l’altre dia, a l’Avui: “quan intentem reflexionar sobre la nostra història, ens falten conceptes esmolats”.

Comes ens feia conèixer un llibre resplendent, Worse than war, ço és, Pitjor que la guerra (2009), de l’historiador Jonah Goldhagen. Aquest senyor proposa un concepte que escau als intents d’esborrar tot tipus de “masses socials sobrants” i explica des dels orígens l’impuls d’extermini: eliminacionisme. Justa la fusta: l’atemptat de què som objecte els catalans des de fa més de tres segles no es diu etnocidi, lingüïcidi o genocidi, sinó una cosa altra que ho abraça tot i ho explica millor. Eliminacionisme.

Vet aquí un llibre que s’ha de llegir –i traduir al català, esclar. La pressió secular contra la nació catalana actua sobre tota la superfície nacional, sens deixar un sol centímetre lliure de punció. Un dels vectors de la cosa que no hem sabut impugnar de manera assertiva és el dels "drets lingüístics individuals", que sempre s’han invocat contra el català, i mai a favor d’aquesta llengua. Els gols que ens hem deixat marcar en aquesta porteria fan feredat.

I és que no costa tant, despullar la mentida. L’axioma diu que els hispanoparlants de Catalunya han de poder fer tot el que vulguin en espanyol, que això és un “dret individual” que tenen. La trampa és que tal cosa no és un dret individual; si ho fos, aquest dret el tindríem tots els individus –els catalanoparlants també ho som–, sia quina sia la nostra adscripció territorial. I no és el cas: els catalans no tenim el dret de parlar, pledejar o mestrejar en català a Valladolid. Ergo, no parlem d’un dret individual, sinó col·lectiu. Un dret que els hispanòfons tenen i els catalanòfons no tenim. Un dret dels uns sobre, i contra, els altres. Una prerrogativa colonial.

Una llengua no és un accessori del qual un hom pot disposar o no: és l’atmosfera que respira una societat arrelada en un territori, és com l’aigua dins la qual neden els peixos. Un salmó que del mar estant s’esquitlli riu amunt no té dret a reclamar la salinització del riu; això fóra absurd, i abusiu. Moreno Cabrera (que Joan Lladonet cita en un seu apunt) diu el mateix amb altres paraules: “Es parla de drets individuals, però les llengües existeixen dins una comunitat lingüística, no es tracta d’individus aïllats. Si jo faig cap a Alemanya, puc tenir tot el dret del món a parlar castellà, però he de parlar alemany. Perquè m’estic integrant en un col·lectiu amb unes relacions lingüístiques on predomina l’alemany. Parlar de drets individuals en qüestions lingüístiques no té sentit”.

Hores de bruc i argelaga

Quan era petit, a casa hi havia una escombra de bruc. Era la més matussera i basta de les escombres, una granera neolítica. Un feix de branques espinoses lligades amb un parell de cordills o de filferros. La fèiem servir per netejar la cor del matxo i també el safareig gros, després de buidar-lo.

M’hi han fet pensar les esparregueres, que ara han tret els brots comestibles i que són desavinents al tacte, bròfegues de mena quan els allargues la mà. A més, sovint són males d'envestir, perquè estan envoltades d’un parapet d’argelagues que custodien el tresor. El bruc també ho és, esgarrapaire com un gat mesquer.

L’una i l’altre, l’esparreguera i el bruc, són còmplices. Com dues fades boscanes que es piquen l’ullet i ens parlen, partint-se el temps, de la textura de la vida, del designi d’acollir les esgarrinxades com una carícia salvatge i agrair-les amb un somriure als llavis, la cor neta d’escòries, un mos de truita d’espàrrecs que es fon a la boca.

Pla, sant Josep i els bunyols

Ara que els bunyols amoroseixen el llarg dejuni quaresmal, us posaré una qüestió que pot semblar frívola però no ho és. Josep Pla em servirà de pretext. A Les hores, el de l’Empordà diu que troba sant Josep que juga a cartes en un cafè, que en acabat tots dos surten a fer un tomb i no tenen altre acudit que parlar de bunyols. L’escriptor posa les paraules que segueixen en boca del seu sant patró:

“Els bunyols casolans eren exquisits, excel·lents. Els de confiteria sempre ho foren menys; els d’ara són irrecognoscibles. Per al meu gust són massa greixosos, i, en molts dels que venen, s’hi sent massa l’oli. Espolvorejats amb sucre, fan una crosta excessivament confitera, massa artificiosa. Els casolans es feien amb la flor de la farina i ous frescos. El llevat era de bona classe. Eren una mica secs. No eren excessivament dolços. Tota la nostra confiteria, tota la nostra rebosteria, peca d’un excés de dolçor, d’una superabundància d’almívar. I encara: la dolçor natural és tolerable; la dolçor artificiosa és indigesta. Els bunyols casolans donaven gust a beure. Els agraciava un vinet rosat i sec.”

Tot seguit, el Fusteret cava més fondo: “Malgrat l’origen eclesiàstic del bunyol i de la tendència de l’estament sacerdotal a la beguda dolça, no convé acompanyar aquest llamí amb garnatxes, malvasies o misteles. [...] El millor vi, per als bunyols, és el vi sec.”

¿Què trobeu? ¿Hi toca, sant Josep, o torç el clau? Servidor me’n guardaré de desafiar una autoritat emanada de la Bíblia. No puc, doncs, sinó combregar-hi. Els bunyols (de vent –els farcits enfiten–) s’han d’acompanyar amb vi sec, un ranci olor d’obaga de roure tardoral, si pot ser. La llei de la compensació dels sabors ho determina. Ara mateix, mentre escric això, m’estic regalant unes postres de músic i un gotet de mistela. Doncs això, amb les tornes girades. Per equilibri gustatiu. Però sobretot per obediència: per auctoritas.

Parlo com els farsis

Avui me n’ha passada una de bona. Al matí era a l’estació de tren de Mataró i feia cua davant la màquina expenedora de passis. Davant meu hi havia un home alt i cepat, negríssim, les faccions ferrenyes i un gros nas de boniato, que no se’n sortia: anava palpant la pantalla amb el dit i la màquina enfollia. Ell que em demana auxili amb la mirada i jo que l’ajudo, content de ser útil a algú.

–On vols anar? –li demano.
–Barcelona.
–Només anar? O anar i tornar?
–Ir.

Jo que poso l’índex on pertoca i demano un salconduit d’anada a Barcelona-Sants.

–Ara has de posar els diners –li mostro el parell d’orificis que té a la seva disposició. Ell posa un bitllet de cinc euros a l’escletxa i la màquina l’engoleix; per torna, l’artefacte escup el bitllet i deixa caure el canvi.

–Ningú neix ensenyat –li dic–: ja t’hi acostumaràs.
–Gràzzzias –fa ell–. Hablas como los farsis.

Em quedo glaçat. Li faig saber que parlo la llengua del país, el català, i prenem comiat. És bonic, donar un cop de mà a la gent que ho necessita. Farsi. O sigui persa, iranià. Cinc anys enrere vam estar voltant pel país dels aiatol·làs, però no sabia que m’havien contagiat el deix. Es veu que parlo un català farsificat, que vol dir el que diu, no pas el que sembla. Us ho conto perquè sí, sense ànim de treure'n conclusions.

Indiferència i sobirania

La indiferència pot ser la més sobirana de les actituds sobiranistes. En el nostre cas, ara i aquí, em sembla que ho és. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha debolit el Reglament lingüístic de la Diputació de Girona. Fa ben poc li va tocar el rebre a la Diputació de Lleida i a l’Ajuntament de Barcelona. L’extrema dreta espanyola dicta la política lingüística de Catalunya i la imposa per via judicial. Ja es veu que això no pot ser.

¿Què hem de fer? Molt fàcil: res. De vegades l’exercici de la sobirania és tan senzill com això: emular les orelles del marxant, anar passant, fer com aquell o com en Joan de Tarragona. Si ens ho demanen, dir el que fa al cas, esclar, però sense fer escarafalls. Com el qui sent ploure.

¿Que es posen nerviosos? Millor: com més s’exciten, més s’equivoquen. ¿Que alcen la veu? S’esgargamellaran. ¿Que porten els ajuntaments i les diputacions als tribunals? Bravo: com més insídia espanyola, més cohesió catalana. ¿Que treuen els tancs? Magnífic: els tancs són la seva feblesa i el contrapunt de la nostra força (que és la raó moral o la decència intel·ligent).

Indiferència, doncs. Desobediència tranquil·la. A sentir la pluja com espetega en l’asfalt, com mulla els boscos i rega els sembrats. I respirar l’aire fresc de la llibertat. Mai no ens ho havien posat tan fàcil.

Carxofa endins

És temps de carxofes. Emmatxucada per dalt, salpebrada, feta a la brasa i servida a taula amb un raig d’oli d’oliva, la carxofa enclou dues promeses de felicitat positiva. La primera està en el plaer d’arrencar morosament les fulles i xuplar-ne la base, que ha de ser lívida, carnosa i tendra. La segona és la conquesta del cor, el botí de les papil·les, el breu èxtasi lingual.

El viatge a l’interior de la carxofa és una aventura vibrant, una transacció lúbrica (les mans que despullen, els llavis que succionen, la boca que deleja el secret de la dama). És una empresa que fa olor d’èpica: el socarrament del baluard, l’abat de les cuirasses, la cerca del tresor dins la compacta fortalesa botànica. És una peregrinació pagana i sensual, de l’airecel al dedins de la matèria: una mística al revés.

La carxofa és un poncell que esbadellem amb violència i posseïm a xuclets i mossegades. Com el sexe més salvatge. El plaer d’escurar una per una les fulles del capítol ens agermana amb els insectes; la textura gomosa de les escates, la intensa aroma de fruita volcànica, el gust barreja de cargol, fonoll i conill, ens transporten. El temps que dediquem a profanar aquestes inflorescències és una de les estones més agradables de la vida. Havent menjat, així, un parell de carxofes, un té la sensació que la terra li torna a ser amiga i que els solcs i els cavallons de l’agre s’han alçat per abraçar-lo.

La manera i l'avinentesa

Diu Gaziel: “Les darreres colònies [Cuba, Filipines] es perderen exactament per les mateixes raons que s’havien perdut les altres: la incúria civil, l’explotació militar i l’embrutiment religiós havien fet als colonitzats la vida impossible. Fins que, per fi, esclataren, i alçant-se en guerres d’alliberament, fugiren d’Espanya –com sortosament n’havia fugit Portugal, com Catalunya en fugiria si trobés la manera i l’avinentesa propícies.” (1950)

Respon servidor: Amic Gaziel, tinc el goig de dir-vos –si em podeu sentir, onsevulla que estigueu– que Catalunya ja ha trobat la manera i l’avinentesa. La manera és la declaració unilateral d’independència, un procediment democràtic avalat per la legalitat internacional civilitzada. L’avinentesa és l’humiliant esbudellament de l’Estatut del 2005, les sentències anticatalanes dels tribunals espanyols i l’evidència d’un espoli de dimensions colonials. Catalunya s’ha descobert, d’un plegat, saquejada i empobrida, lligada de peus i mans. I ha dit prou, a la seva manera.

Una seva manera que molts encara no saben copsar ni interpretar. És igual. Som al cap del carrer, només hi ha una porta i la ceguesa de molts no impedirà que la travessem. Catalunya, Gaziel, ha arribat nacionalment viva al segle XXI; tocada i ferida, sí: però viva. I Espanya és allà mateix, si fa no fa com la vau deixar. La dictadura s’ha acabat, el cataclisme que vaticinàveu no s’ha produït –ep, ha anat de poc. Però el totalitarisme que gasta l’Espanya castellana és el mateix de sempre. Vós ja sabeu què vol dir, això: dues nacions que no es poden sofrir, dos pobles que es miren com els fesols, dos trens que... ¿xoquen? No. S’encarrilen per vies distintes: primer s’allunyen i després se separen. Vet aquí el desllorigador del nostre plet.

La majoria de la gent no s’adona d’aquestes bullideres. Però l’olla, tanmateix, bull; i acaba passant el que ha de passar. Ara qualsevol espurna pot encendre la foguera i precipitar-ho tot de la manera més impensada. Em sembla que va ser Batista i Roca qui va dir que “Catalunya serà independent a pesar dels catalans”. Ara hi veiem més clar i podem precisar que Catalunya serà independent a pesar dels independentistes. Però això ja us ho contaré un altre dia.

La traïció dels intel·lectuals

A mesura que avenço en la lectura de Meditacions en el desert, de Gaziel, l’úlcera que l’autor retrata es fa més grossa i més dolorosa. Sento com el llibre creix dins meu. Calvet intenta explicar-se per què les democràcies occidentals van desemparar els demòcrates espanyols i catalans; per què el 1945, en comptes de fer-lo caure, sostingueren Franco. També es demana per què els intel·lectuals castellans es van adherir en bloc al règim feixista que emmordassava el seu país.

Exemple u. L’abril de 1948 Ramón Gómez de la Serna desembarca a Bilbao, procedent de l’Argentina, i obre la boca per proferir que “mi admiración, sobre todo, es para los que han luchado de verdad y han salvado a la España suprema: el Caudillo y aquellos a los que acaudilló.”

Exemple dos. El desembre de 1947, José Ortega y Gasset pronuncia la lliçó inaugural d’un curs sobre l’obra de Toynbee en el flamant “Instituto de Humanidades”. Darrere seu hi ha una gran oleografia de Franco, i, damunt el retrat del dictador, una enorme inscripció falangista en lletres daurades: “JOSÉ ANTONIO, PRESENTE!”. Davant d’ell, a primera fila, seuen el ministre Serrano Suñer, la noia Primo de Rivera i el poeta Pemán. El discurs va ser una llarga diarrea de papallones retòriques.

Com Gómez i Ortega feren Marañón, Pérez de Ayala, Azorín, Benavente, Baroja, etc. “Gairebé totes les primeres figures de l’actual literatura espanyola de llengua castellana traeixen la pròpia consciència per servir el propi interès –escriu Gaziel– [...] L’adhesió a Franco, declarada o vergonyant, de la flor dels escriptors espanyols de llengua castellana”.

Havent constatat això, Gaziel interpel·la les generacions venidores –ço és, a nosaltres– amb les paraules següents: “Jo estic convençut que, passant temps, quan es vegin de lluny i amb serenitat els horrors i els estralls de la darrera Guerra Civil espanyola, el fenomen d’aquesta incomprensible traïció dels intel·lectuals serà el més inexplicable: tan massís, tan general, tan aclaparador com potser no se’n conegui un altre de semblant en cap més poble, fora de Rússia.”

Poc es podia pensar Gaziel que, passant temps, havent mort Franco, el gruix dels intel·lectuals espanyols practicaran una barreja d’amnèsia, censura i dimissió per la qual no es plantejaran la traïció immoral dels seus predecessors. I és que, ¿on són els congressos, els seminaris, les sessions d’estudi per mirar de comprendre aquella monstruositat? Enlloc. Perquè el pensament espanyol d’avui n’és fill.

Déu és una planta

“Les flors són el bressol dels àngels, gronxat per l’oreig i vetllat per les papallones que ens ensenyen a moure les ales.” Ho escrigué Francesc Pujols (el xofer de Déu, en paraules de Pompeu Fabra) a l’Hiparxiologi, un llibre desconcertant perquè conté un sens fi de poca-soltades al costat d’intuïcions poètiques genials. Com la que acabo de citar.

Perquè és cert. Perquè no hi ha nit sense mirabajà, ni camí glaçat sense flors de neu, ni desert despull de flors. En el fons de tot ésser humà hi ha una planta presta a florir i la flor és el bres d’un àngel de nom Dignitat. Avui és el Magrib que ha florit i s’ha envolat un esbart d’àngels que ens saluda. Demà serem nosaltres –ja sento els pètals com es metamorfosen en ales.

I despús-demà cedirem el relleu i ens fondrem, i serem saba muda dins les plantes, perquè “tota carn és herba que va pujant com l’heura que s’enfila pels graons de marbre de la tomba de la mort.” (Pujols un altre cop.) Déu, que és una planta, ens acollirà. La nostra religió serà la fotosíntesi.

Una definició del caràcter espanyol

Vint-i-cinc de setembre de 1946. Agustí Calvet escriu al seu dietari, Meditacions en el desert, el que segueix: “El caràcter espanyol, en grandíssima part, és una forta i estranya barreja de visigot, d'alarb i de jueu, recuita –com en una mena de civet– amb una salsa negra i espessa, de fanatisme catòlic africà, no gens europeu.”

D’això fa seixanta-cinc anys. Posem que el “caràcter espanyol” existeix, que Gaziel el mig atrapa en aquesta definició, i que el corrent de fons de tal “caràcter” no ha canviat substancialment. A mi em sembla que l’ingredient més estable, poderós i actiu del civet és la salsa. Aquest suc negre i espès que apaga els sabors i put com un anatema.

Bases del 4t Premi Helena Jubany de narració curta o recull de contes per a ser explicats

Dijous passat, a Mataró, l’Associació Cultural Helena Jubany i Lorente va fer dues feines alhora: presentar el tercer premi de narració curta o recull de contes i fer públiques les bases del quart premi. En aquesta darrera convocatòria s'han presentat seixanta originals.

El tercer premi se l’ha endut el sabadellenc Jordi Solé Comas amb la narració Blanc, que protagonitzen un jove, fill i nét de químics, i el cèlebre goril·la albí que fou durant molts any l’estrella del zoo de Barcelona. Un conte que dissipa un misteri cromàtic sobre el qual no hi havia cap sospita. Ja deveu saber que l’editorial Tantàgora publica l’obra premiada en paper i en disc compacte, de manera que el relat es pot llegir o/i escoltar. Una opció, aquesta última, que comença a fer forrolla en terres escandinaves.

Les Bases. Com que l’Associació encara no les ha penjades en el web, les escanejo i us les mostro aquí. Clicant-hi al damunt, les lletres es faran grosses.

Retroconservadors

L’estudi sociològic que no fa gaire van fer conèixer ESADE i la Fundació Carulla estrenava una etiqueta nova per classificar una part, majoritària, de la població catalana: neoconservadors. A saber, que hi ha un munt de gent que no era conservadora però s’hi ha tornat. És d’aquelles coses que ja sabíem però que encara no estaven batejades. Ho sabíem perquè som multitud els qui sentim aquest xup-xup dins les venes. Som tots els qui hem generat anticossos davant l’estultícia de la Internacional Papanates.

Jo mateix em sento conservador en alguns aspectes, com ara en política agrària, en medi ambient, en la cosa dels recursos naturals, en llengua i cultura, en la sagnia de diners que se’n van i no tornen, i molt clarament en educació. En aquests punts sóc un conservador que ve de l’esquerra, i per tant dec ser un neoconservador. Sense deixar de ser d’esquerra.

Però ESADE i els de Carulla ha renunciat a fer una altra classificació igualment plausible, una que identifica un segment de població molt nombrós on el vell i el nou es donen la mà: els retroconservadors. Dins aquesta colla hi ha dos grups ben definits. En primer lloc hi ha els reaccionaris de tota la vida, representats políticament pel Partit Popular. En segon lloc hi ha els progres soi-disant “d’esquerra”, que fins fa poc amagaven l’orella però ara no tenen inconvenient a sostenir posicions reaccionàries: és el cas del PSC (PSOE).

Hi ha un exemple recent que il·lustra molt bé això: el de les consultes sobre la independència. I és que votar no en una d'aquestes avinenteses és fer una opció conservadora (que no canviï res, que tot segueixi igual), no cal dir que legítima. Però maldar perquè les consultes no es facin, o perquè la gent no hi voti, o perquè la Generalitat no deixi les urnes, o perquè Artur Mas no hi participi... això és retroconservador; perquè és una pressió política exercida contra la democràcia, contra la possibilitat d’ampliar les llibertats. És el paper que fan PSC i Ciutadans, casats amb el PP dins l’espanyolíssima confraria retroconservadora.

Guerrilla lingüística

Dinar a Can Boter, avui. Al carrer de Tordera de Gràcia, l’únic barri de Barcelona que em fa saber que sóc a Catalunya. Hi fan uns cargols a la llauna exquisits. I el vi, servit amb porró, un bon costum que mai no s’hauria d’haver dimitit i que s’ha abandonat pertot.

Mentre esperem el primer plat rebo una trucada de l’empresa Murprotect. Fan un control de qualitat dels tècnics que em van atendre. Em demanen que els puntuï i jo els poso un nou, a l’un, i un deu a l’altre. Per puntualitat, per eficiència, per claredat. Tanmateix, hi ha un però: els papers que m’han fet a mans són clars, però no són catalans, cosa que considero un dèficit greu de Murprotect, i demano que facin constar la meva queixa en aquest punt.

Arriba la cambrera i ens demana què volem. Ens atén en espanyol, i en posar els plats a taula ens dóna el buen provecho. Ningú li ha dit que és bo atendre en català els comensals que parlem aquesta llengua, que són la gran majoria dels qui acudeixen a Can Boter. Li deuen haver dit que "això del català" no cal. Un criteri que servidor no comparteixo: jo trobo que sí que cal, perquè m’agrada ser atès en català i els cargols se’m posen millor si em diuen bon profit. Ho faig saber així mateix a l’amo de Can Boter, quan és hora de pagar, i l’home no se sent obligat ni tan sols a entonar una disculpa hipòcrita. Fa mal fet, perquè ha perdut dos clients.

Sortim de Can Boter amb la panxa calenta i plena, però amb un deix agrós en el coll. Com si una tenebra se'ns hagués entravessat en el ganyot. Perquè fer de guerriller lingüístic cansa, i cansar-se per perdre una batalla i després una altra, i no tenir un exèrcit que t’empari, és trist.

Xammar i La Vanguardia

El setze de gener de 1939, d’Estocolm estant, quan a Catalunya les tropes italianes començaven l’ofensiva del Segre, Eugeni Xammar es va treure l’agenda de la butxaca i va escriure el que segueix: “Això s’acaba. Abans de fi de mes Barcelona haurà caigut i La Vanguardia sortirà amb el títol de Vanguardia Española”. Va ser La Vanguardia Española. El del Vallès es va errar només que de l’article.

Amb el diari del comte de Godó les profecies eren i són bones de fer. Ara que sabem que pel maig el rotatiu sortirà també en català, es pot profetar que el diari no canviarà de nom; que la seva mentalitat serà la mateixa que ara (conservadora, dependentista i monàrquica); que el marc de referència del tabloide serà un híbrid de caient espanyol; que la diguem-ne actitud nacional del diari serà expectant; i que l’edició en català tindrà més lectors que l’edició en castellà.

L’últim presagi és el menys segur. Si es compleix, crec que hi haurà un canvi en la manera com el país es percep, s’imagina i es projecta. Perquè la llengua és determinant. En Vicent Partal ho diu millor que jo: “L’univers mental que configura la llengua és molt contundent. La llengua és la nostra diferència, no ho oblidem”. Si el català guanya a La Vanguardia, Espanya s’allunya. Vejam si és vera.

Trios estranys

La consellera de Justícia de la Generalitat de dalt, Pilar Fernández Bozal, opina que el català navega la mar de bé en els jutjats i en els tribunals, i que són els advocats i llurs clients els qui fan figa, per desús de la llengua pròpia. No hi fa res que la realitat la desmenteixi a diari (abans-d'ahir, per exemple). Ella és així. I qui l’ha nomenada ho sap. El delegat de la Generalitat a Brussel·les, Juan Prat, també és així. I el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, s’hi acosta. Fan un trio estrany, en un govern nacionalista català.

Això sí, es tracta d’una estranyesa amb tradició. Enguany farà vuitanta anys de les primeres eleccions a les Corts Constituents de la República espanyola. Fa gràcia recordar que a la candidatura encapçalada per Francesc Macià a Barcelona hi figurava el comandant Ramón Franco, germà del futur dictador, i també el capità Salvador Sediles. I, per acabar-ho d’adobar, en una elecció parcial per la ciutat de Barcelona, l’Esquerra Catalana de Macià va presentar la candidatura d’un altre militar, el capità Jiménez y Jiménez, contra el candidat d’Acció Catalana (presentat amb l’assentiment tàcit de la Lliga), que no era altre que Pompeu Fabra. Tres militars espanyols representaven el “nacionalisme” català al Parlament espanyol. Un trio estrany del segle passat.

Vist el comportament esperable de la senyora Bozal, potser cal demanar-se si la dita tradició ha donat fruits o val més abandonar-la. Servidor penso que de fruits n’ha donat pocs o cap. I faig notar que una tradició anterior, la de Prat de la Riba, obria les carteres del govern a partits i ideologies altres que la Lliga, salvant però una premissa comuna: el catalanisme. L’adhesió a la llengua, l’amor a la llibertat, la lleialtat al país.

El solo de la tarantel·la

Fa poc he descobert El cor de les aparences, el blog de l’antropòleg Manuel Delgado. És un web substanciós, per aturar-s’hi i entretenir-s’hi. Un espai per aprendre'n molt. Freqüentar-lo és com assistir a les classes del professor –cosa que valorem els qui, com un servidor, admirem l’obra de Manuel Delgado. Un plaer que demana una mica de temps i que s’ho val.

L’altre dia Manuel Delgado va penjar en aquest seu lloc un reportatge fenomenal de l’antropòleg italià Ernesto de Martino. Vint minuts d’uns solos de tarantel·la gravats el 1959 engir i entorn de Salento. Espaterrant. Sense que me’n donin llicència, li pego grapada i us el mostro. I us en faig cinc cèntims.

El treball de De Martino du el títol de La terra del remordiment (1961). L’italià veu el tarantisme com una activitat social que defineix com a “instrument cultural creat per la societat davant els problemes existencials de l’individu”. Pensa que el tarantisme no és pas conseqüència de la picadura de l’aranyota, sinó que cal entendre’l com una actuació simbòlica en el moment crític d’un trastorn psíquic que és mal de dominar i du a un estat neuròtic. Es tracta doncs d’una “subformació religiosa”: una teràpia que suma dansa, música i color; un exorcisme que recolza en la plena identificació del tarantulat amb l’aranya.

L’italià associa el tarantisme amb el culte a sant Pau, el qual, de resultes del conflicte entre paganisme i cristianisme, substitueix la deïtat de l’aranya. A la capella de sant Pau a Galatina (Apulia) arriben, cada 29 de juny, una munió de “tarantulats” en cerca de l’aigua preternatural que hi raja.

Abans de De Martino, el musicòleg Marius Schneider havia vist en la tarantel·la una pervivència dels antics rituals de fertilitat. A La dansa d’espases i la tarantel·la (1948), l’alemany considera la dansa sud-italiana idèntica a la dansa catalana de les espases, ja documentada al segle XV a Cervera, Morella, València i altres poblacions de la zona central valenciana. Per a Schneider, aquestes danses són el residu d’uns rituals anuals que tractaven de la mort i la resurrecció. Les malalties rituals com la tarantel·la eren l’expressió de l’entrada en la fase de la mort, i el ball era l’únic mètode per emmenar el malalt cap al renaixement.

Després de De Martino hi hagué qui li esmenà la plana. L’etnomusicòleg Gilbert Rouget, a La musique et la transe (1980), diu que l’important no és allò que els “picats” volen expulsar, sinó la manera d’expulsar-ho. Per a ell, la tarantel·la és un ball d’obsessió, però no s’expulsa la deïtat responsable de l’obsessió, sinó tot al contrari: “els comportaments histèrics no constitueixen per se els trastorns que es volen curar, sinó remeis per a trastorns més profunds que pateix el malalt. Per tant, caldria veure la possessió com una histèria institucionalitzada, com una socialització de la histèria.”